SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Jove de l’Orfeó Català (Esteve Nabona, director). Solistes vocals. Dir.: Salvador Mas. Obres de Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE SETEMBRE DE 2019.
El desembre del 2020 es compliran els 250 anys del naixement de Beethoven i, dins de l’any que es dedica al compositor, l’Orquestra Simfònica del Vallès ha presentat un primer programa molt atractiu exclusivament amb obres seves. El repte era la Cinquena Simfonia, no en va en aquesta mateixa temporada a Barcelona també en podrem sentir com a mínim tres més que poden ser notables: la de Jordi Savall i la de John Eliot Gardiner amb instruments de l’època i la de Kazushi Ono amb l’OBC. I ho és també perquè un, com d’altres melòmans, acostuma a defugir les moltes interpretacions que se’n fan sense prou garanties. Cal reservar-la, penso, per a grans músics que ens aportin lectures fidels i alhora desvetlladores i vives. Un servidor, des que va gaudir d’una direcció fabulosa de Kurt Masur en el seu programa de comiat de l’Orquestra Nacional de França el 18 de juliol de 2008 a Peralada, en servava tan bon record que havia procurat no tornar-la a sentir.
Quan l’any 1973 compartíem crítica musical amb el compositor Joan Guinjoan –ell al «Diario de Barcelona» i jo a «El Correo Catalán»–, em comentava que un dels seus somnis era dirigir la Cinquena, ja que s’hi podien trobar moltes més coses que les que se sentien en les versions que aleshores s’oferien. Segur que el compositor català hauria gaudit de la que ara n’ha fet Salvador Mas: tot a lloc, tenint cura de no amuntegar, sinó de fer aflorar els plans diversos que circulen dins l’efecte de conjunt, i accentuant, per exemple, l’esperit d’scherzo en l’“Allegro” del tercer moviment, que si bé sembla que a la partitura original no apareixia aital denominació, hi ha fragments que ho són, com si Beethoven fes un respir per no recarregar la solemnitat amb què el comença.
El discurs noble i heroic de la Cinquena, ja l’havíem apreciat abans en l’obertura Egmont, que també diferia de les interpretacions entusiastes que a vegades s’hi dona, atenent a la similitud actual amb aquell moment històric. Com que de fet una obertura és una síntesi, Mas ens feia recórrer tot l’argument de l’obra teatral de Goethe amb els seus episodis tristos, idíl·lics i lluitadors i la transmutació del final tràgic de l’heroi en victòria per haver estat fidel al seu ideal i potser amb l’evidència, tant de l’autor com del compositor, que poc després el seu país l’assoliria.
A aquestes dues obres, s’hi va afegir un autèntic regal, ja que no recordo haver-lo sentit mai en directe: la Cantata per la mort de l’emperador Josep II, WoO 87, per a solistes, cor i orquestra. La tristesa i la gravetat del moment que reflecteix el text de Severin Averdonk ens van arribar destil·lades per la mà de Salvador Mas i una interpretació suficient dels solistes, especialment d’Ulrike Haller (soprano), en unes intervencions llargues i compromeses, secundades per Robert Holzer (baix), Helena Tajadura (contralt) i Miquel Àngel Shikora (tenor). El Cor Jove potser és massa jove per captar les ombres del començament, amb un Todt que va sonar més a crit que a un clam dolgut, com s’acostuma a trobar en les gravacions, però amb una bona prestació global. L’actuació de l’orquestra va destacar per la conjunció i qualitat sonora dels seus violins i dels músics de les seccions de vent que el mateix director va fer aixecar en els llargs i forts aplaudiments del final del concert.
Cal no oblidar que amb una proposta de temporada molt llaminera, a Simfònics al Palau l’OSV oferirà, dirigida pel seu nou titular, Xavier Puig, el concert de cloenda amb el Cant espiritual de Joan Maragall musicat per Xavier Montsalvatge i de nou Beethoven amb una Novena que tindrà l’al·licient d’oferir l’Ode an die Freude (Oda a l’alegria) de Schiller que la corona, traduïda també per Maragall.
Imatge destacada: (c) Paco Amate.
