TEMPORADA OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Sheku Kanneh-Mason, violoncel. Duncan Ward, direcció. Obres de Vivancos, Elgar i Prokófiev. L’AUDITORI. 17 DE SETEMBRE DE 2021.
Inaugurar una nova temporada era, fins fa poc, un acte ben normal; ara s’ha convertit en un acte gairebé extraordinari, de resistència.
L’OBC ha inaugurat una nova temporada i ho va fer amb l’estrena absoluta d’U del compositor barceloní Bernat Vivancos, que d’aquesta manera inaugurava, al seu torn, la condició de compositor convidat de la temporada, circumstància que li permetrà estrenar diverses obres al llarg de l’any.
U és una obra fosca, obscura. El títol prové de la paraula “utopia” entesa com allò que fora bo però no podrà ser. L’obra, d’uns vint minuts de durada, s’estructura en un únic moviment i requereix orquestra completa amb arpa, piano i àmplia secció de percussió.
U, de tempo generalment lent i poc canviant, juga fonamentalment amb la textura orquestral. El compositor divideix l’orquestra en tres grups afinats amb una diferència d’un octau de to entre ells; d’aquesta manera el tutti orquestral sona voluntàriament com una mena de llarg brunzit. Sense cap elaboració temàtica clara, amb esporàdiques explosions dinàmiques, U sona com un espectacular magma sonor en continu moviment amb onades de so que creixen i minven en intensitat, però sense direcció precisa. D’aquest magma emergeixen sovint temes clars i definits que, però, tornen a ser engolits i, dins del magma, sovint a càrrec de les fustes, es perceben com si fos un món subterrani, línies de cant, gairebé de cant pla, que no afloren mai a primer terme.
La sessió va continuar amb el Concert per a violoncel d’Edward Elgar, una obra on sembla dominar la melangia, un gran concert, molt bo, que sempre sembla a estar a un pas de la genialitat; un pas que, però, no es fa mai. La part solista va ser a càrrec del joveníssim violoncel·lista britànic Sheku Kanneh-Mason de només vint-i-dos anys, que en poc temps ja s’ha fet un nom a nivell internacional.
Kanneh-Mason, molt brillant tècnicament, lliga molt bé el so en el fraseig que es fa mòrbid, ample i abraça l’oient. Aplicat a Elgar, els resultats van ser molts bons i el triomf del jove va ser complet.
La tercera peça del concert va ser una selecció del Romeu i Julieta de Prokófiev. Aquesta era l’oportunitat de brillar per al jove director britànic Duncan Ward. No la va aprofitar del tot. Ward va treure l’obra amb solvència, però sense la intensitat expressiva que requereix la peça. L’OBC va sonar raonablement bé, però necessita una mica d’entrenament. Ja arribarà.
A part de l’obra de Vivancos, el concert inaugural de la temporada també va tenir una altra estrena, potser més prosaica, però probablement molt pràctica, un avancé que amplia notablement l’espai destinat a l’orquestra. D’aquesta manera, les obres del gran simfonisme, que havien de quedar excloses de la programació per manca d’espai a l’escenari, podran tornar a ser abordades bo i mantenint la distància de seguretat necessària entre els músics.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
