PALAU 100 BACH. English Baroque Soloists. Monteverdi Choir. Cor Infantil de l’Orfeó Català. M. Padmore. S. Loges. H. Morrison. E. Minney. R. Mobley. A. Ashworth. N. Mogg. A. Riches. J. Sells. Dir.: John Eliot Gardiner. Passió segons sant Mateu de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE MARÇ DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Que difícil resulta posar en paraules emocions intenses com les que provoquen interpretacions que et commouen, que et toquen profundament. Aquest és el cas de la interpretació de la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach que el mestre Gardiner i els seus acòlits van celebrar al Palau de la Música Catalana dimarts passat, 15 de març, a les portes de Setmana Santa. El Palau ha entrat al circuit internacional de les Passions de Bach i això permetrà gaudir, un any i l’altre, de grans versions d’aquesta obra immensa del catàleg de Bach i de la història de la música i la cultura occidental. Prova d’això és l’arribada de la versió de Gardiner, una de les més reconegudes, tant a nivell concertístic com discogràfic.
La mà de John Eliot Gardiner s’assembla a la mà paternal del Déu Pare de la Capella Sixtina, que allarga el seu braç cap a la seva creació, l’home, i sense arribar a tocar-lo li infon la vida. Aquesta és la sensació que provoca el gest de Gardiner: posat de Sir –el títol pesa, com evidencia la lleu inclinació de la seva esquena cap al costat dret–, faç vivaç, tendra i forta alhora, amb gestos que acompanyen, empenyen, mai tallen d’arrel.
El caràcter paternal de Gardiner té quelcom d’herència de Bach, sigui per la solemne edat que comença a lluir el britànic, sigui perquè l’estudi a fons que Gardiner ha fet de l’obra i la persona plena d’incògnites que és el Kantor de Leipzig –en el seu llibre La música en el castillo del cielo (Acantilado)– ha donat els seus fruits. La seva aproximació actual a l’obra magna de l’alemany, la Passió segons sant Mateu, ho deixa palès.
Així com les versions discogràfiques d’aquesta mateixa obra enregistrades per les mateixes formacions i director mostren un acostament reverencial i una intencionalitat de pulcritud i interpretació sense màcula, més urtext –entès com a acostament fidel a les intencions de Bach en la seva escriptura seguint les dinàmiques naturals a què conviden els melismes i les línies melòdiques–, la versió oferta al Palau mostrava un pas més en aquesta anàlisi interpretativa de l’obra de Bach.
Propiciat també per l’absència de partitura –ni el cor, ni els solistes, ni tampoc Jesús ni l’Evangelista en portaven–, el fet contribuí a trencar la barrera amb el públic i que aquest se sentís molt més inclòs en el drama. Aquest punt, el dramàtic, és probablement el que més ha treballat Gardiner en aquesta nova versió de la Passió segons sant Mateu. Es va observar una accentuació de la teatralitat a través, sempre, d’un dramatisme contingut, mai no portat a l’extrem. Hi contribuí la magistral intervenció de Mark Padmore com a Evangelista. Costa imaginar una interpretació millor, més adequada, més delicada, tendra i ajustada, alhora que sofrent i amatent. Amb el seu timbre a vegades cristal·lí, a vegades carnós, Padmore aconsegueix dotar de ritme teatral els seus recitatius, tot convidant l’oient a sentir-se testimoni, com ell, de la Passió de Crist. La seva interpretació, a més, de l’ària “Ich will bei meinen Jesu wachen” –coherent amb el seu paper– va ser un regal afegit a una intervenció estel·lar. Per la seva part, el Cor Monteverdi –del qual formaven part també els solistes i, en alguns números, fins i tot l’Evangelista i Jesús– en va oferir una versió excel·lent, en la línia que aquesta històrica formació ha mantingut al llarg dels anys de bracet del seu fundador. Gardiner és, així doncs, pare dels seus acòlits, un Cor Monteverdi rejovenit i uns English Baroque Soloists que –amb més gran nombre de veterans però amb força cares joves– van unir les seves forces per a una nova versió antològica de la magnífica obra de Bach en la qual, com dèiem, l’atenció estava posada en l’accentuació dramàtica del que explica aquest gran oratori, que cada cop se’ns revela més proper a un drama sacre gairebé operístic. Detalls com les dinàmiques fluents en els números més llargs, com el darrer de la primera part o el número final, van ser moments inoblidables; així com també alguns accents i efectes –sempre amb el respecte a la partitura i amb una anàlisi profunda d’aquesta. Particularment, i a tall d’exemple, aquesta versió ens descobrí nous efectes, com el dels staccato de veu i flautes en la paraula “Tropfen” (Llàgrimes) en l’ària de contralt “Buss und Reu”, o bé l’efecte de cop de fuet de l’inici de la fuga “Lasst ihn kreuzigen” (Que el crucifiquin!), tot plegat d’un nivell de refinament interpretatiu i intel·lectual elevadíssim.
Cal ressenyar la bona tasca dels solistes en la interpretació de les àries en solitari, majoritàriament membres del Cor Monteverdi encarregats també dels breus papers al llarg de la Passió, si bé destacaren les intervencions del contratenor Reginald Mobley i de la contralt Elenaor Minney, aquesta última en un “Erbarme dich” íntim i contingut. També agradà el baix Alex Ashworth en el número “Mache dich, mein Herze, rein”, prèviament encarregat de la part de Josep d’Arimatea. Tot plegat, la distribució de papers de la Passió i àries, també mesurada al detall per dotar de coherència dramàtica l’obra. I naturalment, cal no oblidar la intervenció excel·lent d’una representació del Cor Infantil de l’Orfeó Català, que dirigeix Glòria Coma i Pedrals, que va tenir unes intervencions exactes i amb adequació estilística.
Poc es pot afegir a una vetllada que tenia les entrades esgotades de feina mesos i que de ben segur és un dels esdeveniments musicals de la temporada, més enllà d’agrair la possibilitat d’haver-ne pogut ser testimonis.
