TEMPORADA OJC. Maya Levy, violí. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Alfons Reverté, director. Obres de Beethoven i Txaikovski. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 24 D’OCTUBRE DE 2021.
L’Auditori Enric Granados va viure diumenge passat el tret de sortida del vintè aniversari de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (OJC). I per primera vegada en gairebé un any i mig poguérem escoltar tota la plantilla amb un atractiu programa simfònic.
El concert s’inicià amb una de les obres més emblemàtiques per a violí, el Concert en Re major, op. 61 de Beethoven. Escrit a petició de Franz Clement, s’acabà de redactar el 1806, enmig d’una època especialment efervescent del geni de Bonn, en la qual també finalitzà la Simfonia núm. 4, la Sonata Appassionata o el Concert per a piano i orquestra núm. 4.
Beethoven tenia en alta estima el violí. I ho evidencià amb la desena de Sonates escrites per a aquest instrument i piano, els múltiples Quartets, Trios o fins i tot el Triple Concert. Però al costat dels cinc Concerts per a piano, sorprèn que només en compongués un de sol per a violí. L’opus 61 és una obra tan gran com exigent. I malgrat que no va tenir una estrena especialment entusiasta –fruit segurament de la falta d’assajos– i va caure després en l’oblit, Mendelssohn el recuperà per al gran repertori el 1844 al costat d’un joveníssim Joseph Joachim.
A Lleida, la violinista belga Maya Levy –de 24 anys, però guanyadora d’alguns premis internacionals– en va oferir una lectura personal, de tempos pausats, utilitzant alguns rubatos i emfatitzant més el lirisme que la intensitat. Indubtablement, la intèrpret anirà madurant i aprofundint amb els anys una obra tan extraordinària i cabdal com aquesta. Però posseïdora ja d’un bon domini tècnic –amb unes cadències convincents en què el violí sonà amb brillantor–, la seva interpretació s’anà afermant a mesura que avançà el concert. Segurament un petit lapsus de memòria en l’“Allegro” influí en la seva interpretació. Però s’hi sobreposà i obtingué bells moments de lirisme –“Larghetto”–, tot i que s’hi trobà a faltar un fraseig més emfàtic i espontani. El so càlid del seu Guarneri i l’agilitat de l’arc sobresortiren en un final incisivament rítmic i amb més caràcter. Al seu costat, Alfons Reverté oferí un fraseig ampul·lós, tot proporcionant contrasts i espai a Levy i obtenint un bon equilibri entre orquestra i solista.
Es respirava entre el públic unes veritables ganes de gaudir del gran repertori simfònic i l’OJC oferí com a colofó d’aquest primer programa de temporada la Simfonia op. 36 de Txaikovski. Escrita entre els anys 1877 i 1878 –un any força crític per al compositor–, l’obra presenta una brillant orquestració i està imbuïda tant de lirisme com de malenconia. Així doncs, teníem tots els ingredients a punt per assaborir un menú exquisit. Faltava poder copsar, ara sí, després de tant temps sense afrontar una obra d’aquesta exigència, si la formació estava preparada per afrontar-la o havia estat tan sols un acte de gosadia. I no tardàrem gens a treure’n l’entrellat: l’OJC inicià l’“Andante sostenuto” amb una brillant fanfara ben executada pels metalls, amb so marcial i de gran insistència. El tempo fluid, un bon legato i una evident densitat de la corda ajudaren a obtenir tant l’amplitud heroica com l’empenta dramàtica necessàries. I malgrat que algunes transicions no resultaren transparents del tot, Reverté sabé plantejar de manera correcta la complicada arquitectura d’aquest extens moviment. Acumulant tensions fins a arribar a uns clímaxs plens de força, amb un ampli ventall dinàmic i utilitzant un extens rubato que ajudà els gairebé seixanta músics a presentar amb convicció aquest moviment imbuït de dramatisme. L’“Andantino” sorgí natural, fluid i amb la calma necessària. Cal subratllar els solos de l’oboista Encarna Monzó i el fagotista Ramon Aragall, tan contemplatius com expressius, al costat d’una compactada corda encapçalada pel concertino Joan Espina.
L’“Scherzo” amb un pizzicato ostinato obtingué una varietat dinàmica i estigué imbuït d’expressivitat, mentre que al moviment final es combinà majestuositat i frenesí. Amb una corda per moments visceral, però tan intensa com allunyada del descontrol.
L’OJC sabé brillar i mostrar-se intensa, en una lectura de traç ampli i efusivitat lírica, conscient que posava la primera pedra d’un nou edifici simfònic després de molt temps, amb feina per endavant, però amb la base establerta i amb tota la il·lusió per presentar-nos en aquesta nova temporada obres tan conegudes com la Simfonia núm. 5 de Beethoven o la Primera de Mahler.
Imatge destacada: (c) OJC.
