IBERCAMERA. Staatskapelle Weimar. Viviane Hagner, violí. Dir.: Antonio Méndez. Obres de Beethoven i Rachmàninov. L’AUDITORI. 13 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Xavier Pujol
Segons la historia simplificada –molt simplificada– de la música, Beethoven és un avançat, un innovador, un “progre”, i Rachmàninov un conservador i, per a alguns, fins i tot un carca. L’irat sord de Bonn va sotraguejar fins als fonaments el concepte tradicional del concert per a violí amb el seu Concert en Re major op. 61, “la mare de tots el concerts per a violí”, segons el que afirma, amb un punt de sornegueria, David Puertas Esteve al programa de mà.
Ancorat al tardoromanticisme més sentimental (i els russos en poden arribar a ser molt, de sentimentals, quan s’hi posen), el bon Rachmàninov, en canvi, no va sotraguejar res des del punt de vista formal o de llenguatge amb la seva Segona Simfonia en Mi menor, op. 27. I les avantguardes intransigents de la primera meitat del segle XX li ho van fer pagar ben car, tot negant-li el pa i la sal.
El Concert de Beethoven es va estrenar el 1806, la Simfonia de Rachmàninov el 1907, de tot ja fa molt de temps i fins i tot els detractors de Rachmàninov, que posteriorment van ser titllats de conservadors per altres detractors, ja fa temps que crien malves. El temps ho cobreix gairebé tot de pols, però no el geni.
Al concert d’Ibercamera a L’Auditori, Beethoven i Rachmànivov, dues encarnacions molt diverses del geni, es van trobar al programa i ja no importava gens qui va ser innovador i qui conservador al seu temps; vam viure amb ells i, ajudats pels músics, el seu geni ens va il·luminar una vegada més.
Els intèrprets eren l’orquestra Staatskapelle Weimar amb Viviane Hagner com a solista de violí i Antonio Méndez com a director. Viviane Hagner és una violinista de primera fila que a Barcelona ha acreditat el seu valer en diverses ocasions. Enfrontada a “la mare de tots els concerts per a violí”, no va decebre gens: afinació impecable, tocar net, fraseig ben dibuixat, expressivitat equilibrada i intensa, però no pas esbojarrada ni ciclotímica. Una versió plenament satisfactòria segons la tradició interpretativa de l’obra i que va trobar el seu millor moment en les bellíssimes cadenze que Joseph Joachim va escriure per a aquest concert. L’acompanyament orquestral va ser globalment bo, potser el vent en general i una trompeta en particular tenien tendència a ser massa presents, però de cap manera no van comprometre l’èxit general.
A la segona part, amb la Segona Simfonia de Rachmàninov, el protagonisme va ser per a l’orquestra i el director, Antonio Méndez, un jove mallorquí de 33 anys de currículum esplèndid però aquí encara poc conegut. L’obra era coneguda i estimada en la seva apassionada efervescència emotiva; l’orquestra, una bona orquestra alemanya que ja ha actuat en quatre ocasions a la temporada d’Ibercamera, també era coneguda i estimada; el meló per obrir era el jove director i aquí va sorgir la sorpresa: Antonio Méndez és un director eficacíssim, perfectament capacitat per controlar una partitura d’orquestració molt densa (sovint massa densa i tot) amb claredat d’intenció expressiva transmesa amb una gran claredat de gest. La versió que es va oferir de l’obra de Rachmàninov va convèncer tothom i el comentari més sovintejat a la sortida era la sorpresa generalitzada pel descobriment d’un nou director de talent que esperem retrobar ben aviat.
