TEMPORADA LICEU. Victoria Karkacheva, mezzosoprano. Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, director musical. Mahler: Simfonia núm. 3. LICEU. 2 D’ABRIL DE 2023.
Hi havia expectació per veure l’evolució de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu en el terreny simfònic i comprovar el progrés llaurat per Josep Pons en la renovació de la formació tan irregular que va heretar. I, certament, les millores són tangibles i l’estudi del corpus mahlerià que Pons ja ha dirigit al llarg de la seva trajectòria són obvis en la construcció, sense mecanicitat i amb coneixement dels elements bàsics del llenguatge mahlerià: rubato, contrastos acusats, densitat de la texturació, relacions entre blocs, respiració rítmica i inflexions en el fraseig.
Quelcom que ja es va percebre a la Simfonia núm. 5 que el director i l’orquestra van oferir el juny passat a l’Auditori Enric Granados de Lleida –i també al Kursaal de Manresa– en un tímid però sempre profitós exercici de descentralització del fet musical, que caldria repetir les properes temporades, en què el director vol completar el cicle simfònic de Mahler. Pel juliol, per exemple, oferiran la Simfonia núm. 6, “Tràgica”. En aquest sentit, és necessari que les orquestres simfòniques dels teatres abordin repertoris com aquest per calibrar-ne l’estat de forma. I més tractant-se d’obres de l’extensió i varietat idiomàtica, amb intervenció de la veu, elements teatrals i en què totes les famílies instrumentals tenen un pes tímbric i constructiu rellevant com en la Simfonia núm. 3 de Mahler, que diumenge passat va oferir davant un Liceu força ple. Això sí, caldran resultats més satisfactoris que la recreació lleidatana, certament impactant: però a cop de decibel i apostant descaradament pel caràcter rutilant gràcies a demostracions de força allà on calia tensió i conduint la Simfonia cap a una teatralitat bombàstica i hipertròfica, com si cada fortíssim del conjunt fos un cataclisme sonor que, en determinats moments, anorreaven el pretès pel compositor.
Des d’aquesta perspectiva, Pons ha fet guanyar ductilitat a l’orquestra, ha mesurat l’efectisme i ha calibrat l’espectre dinàmic i els plans sonors amb més saviesa, en una execució més austera que emotiva, on no va haver-hi catarsi i que, com el déu bàquic que es desperta al primer moviment, s’acabava temperant en el lirisme ja des de la crida de les trompes en un inici tebi. Sense aquella plenitud dionisíaca a la qual es referia Bruno Walter en trams com el final del tercer moviment o en la marxa disfòrica que basteix la coda del primer moviment –allà on altres amoroseixen la cantarella marcial amb un toc bucòlic i jovial–, al Mahler de Pons li sembla faltar l’alenada èpica que és una de les baules que caracteritzen el seu llenguatge, molt més que en Beethoven i Wagner. No obstant això, a favor cal destacar la construcció pausada, bona texturació i amb seccions espaiades compartides també en el plantejament al quart i sisè moviments.
Precisament a l’inici de l’“Adagio” va copsar-se el grau més perfet –quasi magistral– de texturació i transició melòdica entre les veus a la secció de cordes en un crescendo estructural excel·lent fins a l’inici de la reexposició amb què va calibrar matisos de color, tensions i distensions, pianos sobtats i jocs de tempi, tot assolint una cantabilitat serena i convincent. A partir d’aquí, però, va precipitar-se sense assolir el preciosisme sonor ni el voltatge emocional des de l’aparició del tema en forma de coral als metalls (núm. 26 de la partitura), en una assumpció del clímax poc catàrtica i amb un últim crescendo ben sustentat però amb una coda poc ascètica, amb excés de sonoritat de les timbales –tot i l’ús de baqueta de feltre gros– en fortíssim; i, també, de les trompetes (és cert, a elles els demana ff) respecte del coixí harmònic de la resta de l’orquestra, tot destacant amb escreix als tretze darrers compassos, on Mahler busca un so ampli, noble, dens i sense força bruta, com la ressonància expansiva i latent d’un orgue. Perquè encara que la secció de metalls va defensar-se notablement al llarg de tota l’obra, amb incisos que intensificaven alguns plans sonors, a la secció de trompes li va faltar un so de conjunt més acurat i menys feble (en particular, al primer faristol). Igualment per als violins, mancats gruix i volum sonor com a únic retret.
Al marge d’aquestes debilitats, els resultats globals van ser prou satisfactoris tant en les individualitats com en el conjunt: des dels violoncels i contrabaixos fins al solo de violí, el de trombó i el de Posthorn –fora d’escena, poc bressolador i proper a la serenata–, passant pels primers faristols de les fustes. Entre aquestes cal destacar l’oboè amb la seva delineada i insistent tercera ascendent (Re-Fa) tocada amb pulcritud amb un lleu portament ascendent i assolint el so penetrant que demana el compositor a la partitura al quart moviment, en què la mezzosoprano Victoria Karkacheva va encarnar la tel·lúrica reflexió sobre el text de Nietzsche amb un centre ampli, mòrbid, bona dicció i integrant-se sense reserves en l’estatisme nocturn del lied “O Mensch!”. Per la seva part, a la secció femenina del Liceu li cal una depuració tímbrica, cohesió i homogeneïtzació, sí presents en els habitualment infal·libles cantaires del Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya preparats per Òscar Boada. Amb tot, segurament el moviment més rodó va ser el segon: de gran sensibilitat i un cert virtuosisme de l’orquestra, tant pel tempo lleuger i gens forçat com pels contrastos rítmics interns, la pàtina acolorida i la cantabilitat en els solos instrumentals, així com en l’oposició fluent entre el ländler i el vals, coronat delicadament pels violins a l’octava sobreaguda amb un encertat ritardando.
Per cert, en concerts com aquest, són quasi imprescindibles unes notes de programa adients i no unes notes que no aportin res a l’audició; en part per la brevetat i que, a més, només són consultables amb codis QR. Tornem-ho a dir clar, malgrat que el missatge no sigui gaire ecològic: prou de QR i més format físic. I posats a demanar: una mica d’educació i consciència al públic que, més enllà d’aplaudiments després dels esclats conclusius del primer i tercer moviments, estossegava en els passatges més continguts de l’obra. Fins i tot a l’inici del lied va disparar-se un mòbil amb la gravació pirata del tercer moviment, tot obligant Pons a aturar i reiniciar aquest moviment. El públic pot ser sobirà, però també requereix altres virtuts, com la responsabilitat.
Imatge destacada: (c) Gran Teatre del Liceu.
