PALAU FRONTERES. ‘Tubular bells’ de Mike Oldfield i grans èxits amb Maggie Reilly. Tote Martínez, Marcos Sánchez, Manu Suárez de la Vega i Carlos Cruz, guitarres i baixos. Santiago Galán, Pito Costa i Jaume Gispert, teclats. Xavier Rocosa, flauta i percussió. Joan Torras, percussió. Olaia Brugada, flauta i veu. Sílvia Segura, baix i veu. Claudia Steccato, Anna Luna i Xavi Lite, veu. Amb la participació de Maggie Reilly (veu). Xavier Alern: direcció, baix i guitarra. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE JUNY DEL 2023.
A començament dels anys setanta del segle XX Mike Oldfield era un jove músic que començava la seva carrera tocant en diversos grups. Ell, però, estava cridat per treballar en solitari i va escriure una magna obra instrumental on tocava gairebé tots els instruments i la va intentar vendre a diverses discogràfiques, però sense que li fessin el més mínim cas. Fins que va trobar un altre visionari, Richard Branson, que el 1973 va inaugurar el seu propi segell amb l’edició del treball d’aquell noi. El disc es va dir Tubular bells, i la companyia que el va publicar, Virgin. A més, va coincidir que la famosa pel·lícula L’exorcista de William Friedkin, estrenada aquell mateix any, va utilitzar les primeres notes de la composició com a tema principal de la banda sonora. El disc va esdevenir un èxit comercial sense precedents i va convertir en milionaris tots dos personatges, Oldfield i Branson, sobretot el segon, que des de llavors ens ha obsequiat amb tota mena d’excentricitats, mentre que l’autor d’aquella mena de simfonia iniciava una carrera que sempre ha anat de dalt cap avall, fins que, segons que sembla, va acabar retirant-se el 2018. Però resulta que el 2023 s’han complert cinquanta anys d’aquell fet històric i calia celebrar-ho d’alguna manera.
No hi ha notícia que Mike Oldfield n’hagi celebrat de manera pública l’aniversari. Mentrestant a Barcelona sí que es va organitzar una bona commemoració, perquè, amb motiu del concert que s’hi va programar, el Palau de la Música es va omplir fins a la bandera d’autèntics fanàtics d’una obra que, per dir-ho senzillament, va trencar les barreres entre el pop-rock i la música contemporània, sense oblidar el folk, i obrint alhora les portes d’un nou gènere que seria anomenat new age. Poca broma, doncs, amb la transcendència de Tubular bells.
Malauradament, però, la feina del grup Opus One no va estar a l’alçada del que caldria esperar. Malgrat les grans i molt probablement exagerades ovacions, la nombrosa formació d’una quinzena de membres que va interpretar fil per randa la històrica obra i algunes peces més d’Oldfield va sonar com si ho fes un aparell reproductor d’intel·ligència artificial. És a dir, bé, però d’una manera massa cerebral, sense esma, sense passió. A més, el disseny de so era massa fred, mineral, sense cos ni profunditat. I no parlem del disseny de llums, que a més d’incorporar uns ridículs fluorescents de coloraines que recordaven les espases de La guerra de las galàxies, va ser molt poc respectuós amb l’entorn del recinte que acollia l’espectacle.
Hi va haver moments emotius, és clar, sobretot al començament i al final de la primera part de Tubular bells, que és la bona. Però, particularment, em sembla que amb la meitat de membres, el grup Opus One hauria acomplert amb escreix la funció assignada, que no era altra que repetir la partitura original de la simfonia de les campanes tubulars sense aportar-hi ni un bri de novetat o d’improvisació. Potser és que l’ambició quantitativa va guanyar la partida artística a la sinceritat qualitativa. Com va passar també, i ara em refereixo al factor temps, amb les ganes d’allargar el concert amb una llarga i innecessària mitja part, que si de cas va servir perquè les noies del grup es canviessin de vestit i per marcar un canvi de pauta amb la presència de la cantant convidada, Maggie Reilly, que va exercir a la perfecció el seu paper de tieta en hores baixes que revivia gràcies a un homenatge que l’afectava indirectament, ja que ella havia estat la vocalista de moltes cançons de l’Oldfield posterior a Tubular bells. Reilly va cantar mitja dotzena de cançons, entre les quals una de tan repetida que provoca repèl, Moon light shadow.
Però la qüestió és que el públic s’ho va passar d’allò més bé, amb la celebració, tots posats dempeus una vegada i una altra. I això és el que cal tenir en compte, més que les paraules d’un cronista rondinaire.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
