LO SPEZIALE de Joseph Haydn. Maria Zyatkova. Álvaro Zambrano. Virpi Räisänen. Piotr Micinski. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir. musical: Jan Willem de Vriend. Dir. escènica: Eva Buchmann. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 18 DE GENER DE 2018.
Per Marc Busquets Figuerola
Veïns naturals i a l’espera d’una plaça que uneixi algun dia els dos edificis que són seus de les institucions, el Teatre Nacional de Catalunya i L’Auditori, seu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, han unit forces per posar en escena una òpera, Lo speziale de Joseph Haydn, en un exercici interessant de resultats desiguals i, per tant, discutibles.
Primer de tot cal, si més no, valorar la iniciaiva d’aquestes dues institucions en l’aposta per una òpera de Haydn, tan absent en les programacions, en un moment en què la principal institució operística del país se centra únicament i conservadorament en el repertori del segle XIX. No obstant això, si sobre el paper aquest Lo speziale al TNC pintava molt bé –i així s’encarregà de difondre-ho als mitjans–, el resultat final va ser força anodí.
Estrenada el 1768, Lo speziale no centra l’acció en un triangle, sinó més aviat en un rectangle amorós: el vell farmacèutic Sempronio, el ric Volpino i l’aprenent de farmacèutic Mengone es disputen l’amor de la guapa Grilleta, que, des de l’inici, té debilitat per aquest últim. Així es desenvolupen diverses situacions dramàtiques en el llibret de Carlo Goldoni que ens són familiars d’altres arguments operítics, com ara una ària d’un criat queixant-se del seu amo –à la Leporello o Despina–, la presència d’un vell passat de voltes que vol conquerir la joveneta –com a Il barbiere di Siviglia– i no un sinó dos notaris transvestits i falsos, a més a més de l’aparició d’un ric turc –recordant sens dubte Così fan tutte. Amb tot, ni l’argument ni la música poseeixen la brillantor d’altres òperes del compositor, com per exemple Il mondo della luna, especialment perquè la música del darrer acte es perdé en un incendi.
Eva Buchmann presentà una lectura escènica força plana i insuficient per al TNC, en què els tics còmics repetitius donaven una sensació constant de dejà vu. Mig escenari era ocupat per l’OBC –força amuntegada– i a l’altre costat vèiem un Cinquecento multiusos, convertible ara en farmàcia, ara en banyera o rentadora, tot traslladant l’acció als anys cinquanta del segle XX. Encara que amb alguns moments divertits, la posada en escena no aportava res de nou ni explicava millor la història, en un moviment escènic poc curós.
És interessant veure l’OBC interpretant òpera, igual que ho és veure la Simfònica del Liceu fent repertori no operístic. Malgrat això, Jan Willem de Vriend, expert en repertori clàssic, aconseguí un so poc cuidat, amb més energia que rigor històric. Del quartet protagonista no destacà cap intèrpret i no s’aconseguí que la representació enlairés. La soprano russa Maria Zyatkova, com a Grilletta, comptà amb una bona presència escènica i una veu de cert atractiu, però insuficient per al paper, al qual cal afegir un punt més de picardia; el tenor Álvaro Zambrano no estigué adequat vocalment en el paper de Mengone; la mezzo holandesa Virpi Räisänen en el paper de Volpino presentà una veu amb un color interessant però poc efectiva; mentre que el baix polonès Piotr Micinski resultà poc rotund i poc buffo en el paper de Sempronio, i va fer riure la gent només per la seva vis actoral en l’etern recurs de deixar el personatge vell en ridícul. Hom es pregunta si no hauria estat millor donar oportunitat a joves talents de casa nostra.
A la fi, un regust agredolç: per un costat sempre és motiu de celebració que es posi en escena òpera en un altre escenari de la ciutat que no formi part del circuit líric habitual, per l’altre és inevitable reflexionar sobre si els resultats –tant musicals com escènics– són dignes de dues de les primeres institucions del país com són el TNC i L’Auditori.
