INTEGRAL CANTATES DE BACH VI. Cor de Cambra Anton Bruckner. Orquestra Barroca Catalana. Lidia Vinyes-Curtis, contralt. Diego Blázquez, tenor. Pau Bordas, baix. Dir.: Juan de la Rubia. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 11 JUNY 2017.
Per Jaume Comellas
Com és ben sabut, les Cantates de Bach constitueixen una parcel·la molt definitòria de l’impressionant conjunt de la seva obra. Encara que amb antecedents reculats, la immensa majoria corresponen a l’època de Leipzig (1723-1750) com a conseqüència de les seves obligacions a l’església de Sant Tomàs, amb el compromís d’escriure ni més ni menys que una per a cada celebració litúrgica setmanal: una exigència que el músic va complir força temps i que n’ha deixat un llegat de més de dues-centes. La fredor pròpia dels guarismes, aquí es transforma en un gairebé esglai incontenible d’admiració atenent a la transcendència substancial d’aquest opus; d’aquesta parcel·la tan íntimament vinculada a les composicions religioses de gran format: Passions, Misses…
En aquest cas, hom n’ha escollit tres de característiques diferenciades. La primera Christ unser Herr zum Jordan kam (Crist nostre Senyor vingué al Jordà), se centra en el bateig de Crist, mentre que les altres dues coincideixen en el tema del dolor pel pecat comès, les seves conseqüències i la difícil remissió. Els títols també resulten explícits: Vergnügte Ruh, beliebte Seelenlust (Letífic repòs, preuat gaudi de l’ànima) i Ach Herr, mich armen Sünder (Ai Senyor, sóc un pobre pecador).
Clima místic exultant en el cas de la primera i el context fins a cert punt dramàtic de les altres dues, tanmateix amb un final agraïdíssim la tercera, el concert va aportar una rica diversitat de textures i de climes anímics; fins i tot un aire de contrastos –la segona cantata no incloïa protagonisme coral–, suggestiu.
El concert es va moure més en l’àmbit de la contenció que no pas de l’exultació. Es podria parlar d’una certa timidesa o d’un respecte manifest davant la grandesa d’aquesta música; d’una submissió a la veritat bachiana més autèntica; o més pura. I això s’ha d’entendre en un sentit positiu, com un elogi. Les Cantates van arribar a l’espectador amb claredat, amb una gran netedat, fins i tot pulcres; cada parcel·la –orquestra, cor, solistes i direcció…– va moure’s amb sentit de la responsabilitat i del respecte, insisteixo en el concepte, en principi gratificants, encara que amb menys vida, o amb una certa manca de llibertat expressiva.
En el detall, el Cor de Cambra Anton Bruckner va actuar amb dignitat, amb plena identificació amb el criteri rector de la proposta; l’orquestra, excel·lent, molt sòlida, i un trio de solistes en què va emergir el tenor Diego Blázquez, mentre que Lidia Vinyes-Curtis va lluir una veu de gran bellesa i un cantar refinat, alhora que Pau Bordas exhibia el seu ofici ja conegut sense més. Juan de la Rubia, en el si de la seva trajectòria ascendent, va fer un significatiu pas endavant en assumir la direcció, ultra tocar l’orgue, i va ser, per tant, l’artífex definitiu d’aquest concert, saludat amb notables dosis de satisfacció.
