PALAU 100. Stephen Kovacevich, piano. Obres de Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA, 14 DE GENER DE 2014
Per Jacobo Zabalo.
Stephen Kovacevich va errar a la primera línia. Nervis? Poc probable. No va immutar-se. El pianista prosseguí la interpretació de la Sonata núm. 5, en Do menor, op. 10 núm. 1, de Ludwig van Beethoven tancat sobre si mateix, amb la mateixa dedicació i un cantussol que només va deixar d’acompanyar-lo en els moments més propers al silenci. Des del començament a la fi del recital va fer seva la divisa de no tocar una sola nota que abans no hagi passat pel filtre de l’ànima, tot oferint versions assossegades i madures d’un creador –Beethoven– que certament es presta a altres lectures més d’acord amb el seu atreviment compositiu. Lluny de l’exhibicionisme virtuosístic al qual estem quasi acostumats –gairebé ja sense marge per a la veritable admiració–, Kovacevich va optar, però, per fer allò que millor sap fer actualment, després de cinc dècades de concerts al primer nivell: interpretar, assumir amb humilitat colpidora la seva tasca al servei només de la música.
La sonoritat càlida, com de pianoforte, en la primera peça programada amb prou feines va mostrar intuïcions del Beethoven més arquetípic, elevat als altars del Romanticisme. Després d’un primer moviment no exempt d’alguna vacil·lació, els següents van confirmar el modus operandi de Kovacevich, avui dia poc comú: tocar com qui improvisa, però amb plena seguretat, sobreposant-se fins i tot a les errades derivades d’aquesta praxi. Una coherència arriscada, que va mantenir en la resta d’obres programades. Pulsació amable però ferma també en la segona sonata de la vetllada, una de les darreres que va compondre Beethoven, la Sonata núm. 30, en Mi major, op. 109. És una metàfora gastada –i bastant cursi, per cert– allò del pianista que acaricia les tecles. Però no és menys cert que Kovacevich semblava estar tocant amb la punta dels dits la superfície d’una bassa, delicadament, generant ones concèntriques sobre un mar en silenci.
Més que anticipar l’obra d’alguns dels compositors de peces per a piano més trencadors, com Franz Liszt o Robert Schumann, el Beethoven d’Stephen Kovacevich recordà l’obra d’un contemporani que el va patir, Franz Schubert, en apostar per un continuum musical alimentat discretament per silencis (si bé fent gala al mateix temps d’una polifonia que li és aliena). L’aparent senzillesa del pianisme de Kovacevich, molt evident en les quatre Bagatel·les, op. 126, no va restar complexitat a les sonates, que en la seva interpretació peculiar, no explícitament romàntica ni futurista (per descomptat), sonà innovadora o almenys genuïna. Una interpretació que semblà reivindicar, de manera molt especial en les variacions de la Sonata núm. 30, en Mi major i al final de la Sonata núm. 31, en La bemoll major, op. 110, l’empremta de Johann Sebastian Bach. Retrospectivament ho va apuntalar el bis que oferí, vertadera clau interpretativa: l’“Allemanda” de la Partita núm. 4.
