FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Max Emanuel Cencic, contratenor. Vespres d’Arnadí. Dir.: Dani Espasa. Obres de T. Albinoni, A. Vivaldi, N. Porpora i L. Leo. ESGLÉSIA DEL CARME, 10 D’AGOST DE 2015. Diana Damrau, soprano. Helmut Deutsch, piano. Obres de F. Schubert, F. Liszt i R. Strauss. ESGLÉSIA DEL CARME. 11 D’AGOST DE 2015.
Per Marc Busquets Figuerola
En el món de la lírica una cosa és cantar i una altra molt diferent és interpretar: cantar pot consistir a emetre unes notes amb certa gràcia, mentre que interpretar és explicar, és a dir, ser allò que es diu. Les dues cares d’aquesta moneda es van poder experimentar d’una nit a l’altra aquest agost a l’església del Carme, en el Festival Castell de Peralada. Primer amb el contratenor Max Emanuel Cencic i després amb la soprano Diana Damrau, ja que si Cencic es va limitar a cantar de manera passiva, la Damrau va oferir un dels recitals més memorables als quals qui signa aquestes línies ha assistit mai.
Max Emanuel Cencic, que a més de ser contratenor es produeix ell mateix els discs i fins i tot algunes de les seves produccions mitjançant el seu segell Parnassus, s’ha fet un flac favor amb aquest concert que suposava el seu debut a Peralada després d’haver debutat al Liceu amb Tamerlano ja fa alguns anys amb Plácido Domingo al rol titular.
Provinent dels Petits Cantaires de Viena, al contratenor no se li pot negar el bon gust i la musicalitat en l’execució del programa que va presentar, “Amors i passions”, consistent en cantates espirituals i motets de l’època barroca compostos per Nicola Porpora i Leonardo Leo, a més de dos concerts d’Antonio Vivaldi, que sempre animen les vetllades, i d’una Simfonia de Tomaso Albinoni. És, sens dubte, un programa ambiciós i arriscat per l’especialització, gairebé de recerca musicològica, i que hauria pogut funcionar molt bé en un espai reduït com és l’església del Carme. No en va el contratenor reconeixia en una entrevista recentment que considerava que la seva manera de treball superava la de Cecilia Bartoli. No s’entrarà aquí en comparacions, sempre odioses, però el resultat final del recital va estar mancat d’interès i va ser únicament a causa de l’actitud interpretativa del cantant.
Costa recordar algú que hagi tingut una predisposició similar a la d’aquest cantant en un concert: enganxat a la partitura, sense mirar al públic i amb una altivesa absolutament desconcertant que “va castigar” el públic sense cap bis al final del concert, suposadament perquè érem en una església, com es va justificar després. També suposadament es comentava al descans, entre el desconcert general, que al contratenor no li agrada fer recitals i sí òpera escenificada i que això es va traspuar en la sensació que el cantant no tenia gaires ganes de ser allà. Tot plegat, una llàstima, perquè sota el volum mínim que va exhibir durant tota la vetllada, es podien entreveure uns recursos que probablement ens haurien pogut fer gaudir de valent: un color de veu càlid, un fraseig elegant i un refinament que fan que aquest repertori tan ornamentat sembli fàcil en veu de Cencic. Més animat va estar en l’última peça, Qualis avis de Porpora, que feia preveure uns bisos que podien salvar el concert, però estar mancats d’aquests ens fa esperar una més justa avaluació en la seva pròxima visita a terres catalanes.
El contratenor va compartir al cinquanta per cert el protagonisme del concert amb les Vespres d’Arnadí, a qui se li confià una Simfonia d’Albinoni i dos concerts de Vivaldi, que varen ser el millor de la nit, amb un òptim rendiment. Tant en el Concert per a violí i orgue en Re menor de la primera part com en el Concert per a violí en Do menor destacà notablement la interpretació apassionada de la violinista Lina Tur Bonet i també la bona direcció de Dani Espasa, també tocant l’orgue i el clavicèmbal.
Un ambient totalment diferent regnà l’endemà a l’església del Carme, en aquesta ocasió plena de gom a gom, ja que tot feia esperar que veure una artista com Diana Damrau en la curta distància seria quelcom especial, i la soprano va superar amb escreix les expectatives del seu debut en el festival empordanès. Sobren les paraules quan s’està davant d’una manifestació artística d’aquesta envergadura i s’ha d’agrair al Festival de Peralada que ens hagi permès gaudir d’aquesta cantant amb aquest repertori íntim en el recolliment de l’església del Carme, ja que segurament en un espai més gran l’impacte hauria resultat menor.
Fins ara la Damrau havia interpretat papers més aviat lleugers, tant a escala vocal com dramàtica, però està entrant, amb 44 anys, en una interessantíssima etapa que de ben segur ens donarà força alegries i que ja ha quedat demostrada amb les seves interpretacions de La Traviata a Milà, París, Londres i Nova York, exhibint la que és –personalment– la Violetta més completa del moment.
La Damrau es presentà davant del públic radiant i somrient i interpretà un programa molt complet consistent en una primera part de lieder de Franz Schubert i Franz Liszt i una segona dedicada íntegrament a Richard Strauss. Ja no només cada cicle, sinó cada cançó va ser un món interpretatiu en si mateix: cada síl·laba, paraula, nota o gest tenien en la Damrau una intenció i estaven al servei de la música i del compositor. La soprano va començar el concert amb l’exquisit cicle Liebe schwärmt auf allen Wegen (Brolla l’amor en tots els camins) de Franz Schubert, en què exhibí una interpretació delicada i alegre, més tràgica en Heimliches Lieben (Amor secret) i amb un commovedor i gairebé operístic “Ich komme! Ich komme!” de l’últim lied Ganymed.
Tot seguit abordà magistralment els Tres sonets de Petrarca de Franz Liszt, en què la cantant alemanya exhibí una dicció perfecta i un fraseig exquisit també en italià, però una nova potència vocal, amb més volum i un tint més operístic, tot destacant-hi especialment el segon, “Pace non trovo” (No trobo pau), i explotant el pathos que el text de Petrarca ofereix i del qual, per cert, no es podia llegir la traducció al programa de mà, com de cap dels altres oferts durant la vetllada; resulta una pena que un festival com el de Peralada no ofereixi als assistents la possibilitat d’entendre el que es canta.
La segona part començà amb cinc lieder seleccionats de Richard Strauss interpretats amb gran refinament estilístic, ja que es tracta d’un compositor que ha acompanyat la soprano des de l’inici de la seva carrera. La soprano va estar molt delicada en la interpretació de la bella Wiegenlied (Cançó de bressol) i Meinem Kinde (Al meu fill) i més divertida en el lied que tanca aquest cicle Muttertändelei (Jocs de mare). Però el millor encara havia de venir, amb unes emocionants Quatre darreres cançons d’Strauss en què la Damrau, més dramàtica i solemne, va transmetre tot allò que ens volia dir Strauss amb un resultat emocionalment trencador, tal com quedà demostrat en el silenci absolut i prolongat que seguí a la fi d’Im Abendrot. El premi més absolut que es pot fer en acabar una obra d’aquestes característiques: el silenci. Un silenci per meditar el que just acaba de passar i que es va trencar amb una ovació espectacular.
Un recital tan íntim i de significats i emocions tan profundes feia preveure que podríem quedar-nos, com la nit anterior, sense bisos. Però la Damrau va ser generosa i seguint la línia del recital oferí com a primera propina Nichts d’Strauss, per després oferir la bellíssima i també straussiana Zueignung. Davant l’ovació incessant del públic dempeus, la soprano decidí canviar de registre i interpretar amb gust exquisit “O mio babbino caro” de Gianni Schicchi de Puccini i acabar amb una quarta propina també operística: “Adieu notre petite table” de Manon de Massenet, plena de matisos.
Cal no oblidar el bon ofici i tasca del veterà pianista Helmut Deutsch, que va regalar-nos durant tot el recital una paleta de colors fantàstica al piano i que, en el cas d’Strauss, no va fer enyorar la meravellosa orquestració del compositor bavarès. A tot això cal afegir una compenetració absoluta entre soprano i pianista, que en va fer un recital de tàndem.
A la primera fila del concert, l’actual ministre de Cultura espanyol, Iñigo Méndez de Vigo, a qui caldria recordar, com al seu antecessor, que tots els assistents del recital havien pagat un 21% d’IVA; i també la presència d’altres cares conegudes, com Josep Maria Flotats o Perejaume. Un recital memorable, únic i preciós que serà difícil d’oblidar i que ens prepara per a la bogeria belcantista que serà el concert de Diana Damrau al Liceu el juny de 2016. No obstant això, qui la vulgui veure en òpera la pròxima temporada haurà de viatjar almenys fins a Madrid, on interpretarà una prometedora I puritani de Bellini al Teatro Real.
