CICLE LA MÚSICA DEL MUSEU. “Les arpes napolitanes”. Mara Galassi, arpes. Anaïs Oliveras, soprano. Obres de Diego Fernández de Huete, Orazio Michi dell’Arpa, Ascanio Mayone i anònims del segle XVII. MUSEU DE LA MÚSICA (L’AUDITORI). 14 DE DESEMBRE DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
El Museu de la Música de Barcelona –recinte encara massa desconegut i poc integrat a la ciutat de Barcelona– conserva una de les col·leccions més importants d’instruments de tot el món. La bona disposició per mostrar-los, la descripció curosa d’una història de la música occidental i les activitats entorn de la seva col·lecció fan d’aquest entorn un recinte únic que cal anar redescobrint amb cada visita.
El cap de setmana passat el concert “Les arpes napolitanes” –del VIII cicle La Música del Museu– ens permeté descobrir la música per a arpa que es compongué entorn del 1800 a la cort de Nàpols, amb l’influx indubtable de la Corona Catalanoaragonesa. El Museu de la Música posà a disposició de l’experta intèrpret d’arpa Mara Galassi una arpa napolitana del 1800 de la seva col·lecció, condicionada per a l’ocasió després de més de 150 anys sense sonar. Més enllà de la bellesa decorativa de l’instrument, l’arpa de només una filera de cordes –com era habitual en les arpes per a la interpretació de música popular en aquella època– va desvetllar un so ple i ple d’harmònics, que acompanyà la primera part del concert.
El concert s’articulà, en un programa atractiu, a redós de la lectura del poema L’arpa de Jacint Verdaguer, una de les mostres del poeta català en què més queda palès el sentiment de patriotisme tan propi del romanticisme i que en els versos de Verdaguer té emblemes recurrents, com ara la muntanya del Pedraforca. Un poema, a més, que forma part del recull Pàtria, datat el 1888.
Mara Galassi, reconeguda arpista internacional, il·lustrà musicalment la lectura del poema amb danses i peces musicals d’autor anònim, com la Tarantella o la Polca, del primer bloc de peces, que envoltaven la cançó napolitana Palummella, molt ben interpretada i amb un accent impecable de la soprano de Barcelona Anaïs Oliveras, que tot i patir un refredat important va mostrar professionalitat posant accent en la interpretació, fet que compensava els esporàdics vels de so propis del seu estat físic.
La delicadesa del so de l’arpa es conjugava a la perfecció amb la senzilla però estètica composició escènica del concert, en què es demostrà com uns pocs elements d’attrezzo, si es fan servir correctament i sense abús, ajuden a copsar l’atmosfera d’un tipus de música i una època concrets. Així, el barret típic del sud d’Itàlia acompanyà les cançons populars, mentre que un xal serví ara d’acotxador del nat infant Jesús –en cançons com Lo desembre congelat provinent de l’arxiu musical de Santa Maria dels Arcs a Santa Pau o la napolitana Ninna nanna al Bambin Gesù d’Orazio dell’Arpa– adés de túnica típica de la Verge Maria en cançons com Dios te salve, María de Diego Fernández de Huete.
El concert permeté descobrir, doncs, uns sons que en ser recuperats des del passat se’ns desvelen com a nous, frescos i vigents, en un repertori poc sovintejat però que ens traslladen a un passat comú, el del Mediterrani, el de l’emigració cap a noves terres (del Regne d’Aragó al Regne de Nàpols, per a la cort del qual van ser escrites gran part d’aquestes peces) i el del record de la pàtria (amb les muntanyes com a referent primordial).
Mara Galassi il·lustrà la segona part amb una arpa moderna que, tot i les limitacions pròpies de l’instrument –deixat per l’ESMUC– permeté acompanyar peces interessants, com la Pavaniglia i tenore di Napoli d’autor anònim, o el Ricercare sopra il canto fermo di Costantio Festa e per sonare all’arpa d’Ascanio Mayone (d’origen català tot i fincar-se a Itàlia, segons alguns estudis). Anaïs Oliveras, al seu torn, destacà en l’Ave Regina caelorum del mateix autor, amb un timbre clar, de dicció impol·luta i gran expressivitat.
En conjunt, un programa que mereix ser recuperat i tornar a interpretar per la bellesa de l’obra recuperada, però també pel goig estètic que suposa gaudir de l’entorn i la proximitat que ofereix la sala de teclats del Museu de la Música, plena a vessar el diumenge al matí.
