IBERCAMERA. Daniil Trifonov, piano. Obres de Mompou, Schumann, Grieg, Barber, Txaikovski, Rachmàninov i Chopin. L’AUDITORI. 4 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Hi ha artistes que amb les seves interpretacions et connecten amb una part molt profunda del teu ésser; d’altres et transporten i et permeten evadir-te. Totes dues opcions no estan renyides entre si; a vegades, fins i tot en una mateixa vetllada un pot arribar a connectar amb un mateix per després volar lliure a altres universos on la música es converteix en l’única existència tangible. En moments de tensió com els que ens està tocant viure, la música ens permet espais d’evocació i de digressió absolutament necessaris, paradoxalment, per mantenir els peus a terra. Sortosament.
Fa uns dies Steven Isserlis ens oferia una lectura semiprogramàtica de les Suites per a violoncel núm. 1, 5 i 6 de Johann Sebastian Bach, que l’intèrpret recull amb el subtítol de “Les suites del misteri”. Isserlis qualifica les peces per a violoncel sol de Bach com la Suite de la Joia (núm. 1), la Suite del Dolor (núm. 5) i la Suite de la Glòria (núm. 6), en una clara evocació a la vida, passió i resurrecció de Jesucrist. En certa manera, molts fets a la vida tenen un recorregut similar i en moments de passió com els que estem vivint, la imatge del dolor en la “Sarabande” de la Suite núm. 5 interpretada amb profund sentiment per Isserlis resultava d’una intensitat colpidora. I si l’efecte de la passió en la sinceritat del braç del londinenc resultava estremidora, la joia i la lluminositat que anunciava el “Preludi” de la Suite núm. 6 era com un cop d’aire fresc en una albada de principis d’estiu a la costa mediterrània. En acabar el recital, només una peça de profunda vinculació amb Catalunya, amb les Suites de Bach i el seu referent i màxim defensor, Pau Casals, podia cloure un recital de tanta alta càrrega emocional: El cant dels ocells.
També amb una personalitat distintiva, Daniil Trifonov es presentava dimecres passat en un recital a la Sala Pau Casals de L’Auditori, en un concert extraordinari de la temporada de cambra en coproducció amb Ibercamera. El jove pianista rus, que darrerament fa gala d’un posat més àgil, acurat i atractiu –més propi d’un dandi– presentava un programa extens que, tanmateix, va passar volant. La capacitat hipnòtica del seu pianisme va fer dansar el públic en un constant oscil·lar entre l’intimisme i l’exaltació.
Un programa extraordinari, estudiat al detall, ens va permetre gaudir d’una aproximació a Chopin a càrrec de l’homenatge que diversos compositors han retut al reformador del pianisme romàntic. A la segona part, el propi Chopin parlava a través de les mans de Trifonov, gràcies a la imperial Sonata núm. 2, en Si bemoll menor, op. 35. Diu molt a favor del jove pianista rus el fet d’incloure les Variacions sobre un tema de Chopin a partir del Preludi op. 28 núm. 7 de Frederic Mompou, no només en el seu programa de recital al voltant de Chopin, sinó també en el seu recent treball discogràfic, Évocations (Deutsche Grammophon). Però també, cal dir-ho, diu molt de l’obra pianística de Frederic Mompou, no prou valorada sovint pel seu propi entorn. Les dites variacions són una absoluta joia pianística, en què Mompou defensa Chopin, l’estima i admira, tot portant-lo al seu terreny i imaginari sonor. El tema del Preludi de Chopin recollit per Mompou ens porta a la sonoritat tan característicament mediterrània del Noucentisme, però també a l’esperit dels cafès concerts, el caràcter tan típicament nostàlgic català, i també el juganer i apassionat. Hi trobem Mompou, naturalment Chopin, però fins i tot una picada d’ullet a Rachmàninov, que apareixeria al final del programa de Trifonov, tot deixant palès l’exigència tècnica que l’obra de Mompou demana també dels pianistes.
Després de Mompou, Trifonov interpretà una altra sèrie de joies dedicades a Chopin. Personalment, el brillant màxim de la joia que constitueix el Carnaval de Schumann, és la peça dedicada a Chopin. Dos minuts de música que són tota una eternitat. Després d’allò, com passa poc sovint, el món s’atura. Sonaren a continuació l’Estudi (homenatge a Chopin) de Moods, op. 73 de Grieg, el Nocturn (homenatge a John Field) de Samuel Barber i la graciosa “Un poco di Chopin” de 18 Morceaux, op. 72 de Txaikovski.
I com a cloenda de l’extensa primera part, les Variacions sobre un tema de Chopin, op. 22, a partir del Preludi op. 28 núm. 20 de Serguei Rachmàninov. Sens dubte, el compositor rus no podia escollir cap altre tema de Chopin per portar al seu terreny que no fos aquest. Trifonov destil·là, com ja havia fet des de bon inici, les seves generoses capacitats interpretatives, des de la sinuositat en la pulsació, sempre tendra, sempre acotxada, mai estrident, fins a la impetuositat virtuosística, sempre sota control, però mai estàtica. Trifonov crea una marea amb el discurs musical i fa nedar amb onades constants el desig de l’oient. Una mena de prestidigitador musical amb les voluntats dels presents.
A la segona part, la inclusió en el programa de les Variacions sobre el duo de ‘La flauta màgica’ de W. A. Mozart “La ci darem la mano” de Frederic Chopin, foren un estímul més d’una nit que des de bon inici s’albirava antològica. Ho ratificà la interpretació del monument que és la Sonata núm. 2, en Si bemoll menor, op. 35, que malgrat tenir la coneguda “Marxa fúnebre” al tercer moviment, té al primer i segon moviments dos tour de force de gran exigència física per al pianista. Trifonov no semblà acusar el cansament en cap moment al llarg de tot el concert, ans al contrari, semblava més i més motivat, més i més alt, més i més fort conforme passava el temps. No és estrany, doncs, que davant l’embogiment de l’audiència el pianista no trigués ni un minut a regalar la primera propina de la vetllada, la versió de Cortot del tercer moviment de la Sonata per a violoncel, op. 65 de Chopin. No trigà gaire més per oferir encara dues obres més de Chopin: la Fantasia-Impromptu en Do # menor, op. 66, a velocitat de creuer, i el Vals en Do # menor, op. 64 núm. 2. Saciats de música, d’allò sobrenatural que es dona de tant en tant davant de certs esdeveniments artístics, el públic sortia de L’Auditori astorat i reconfortat.
