FESTIVAL NITS DE CLÀSSICA. Mark Padmore, tenor. Julius Drake, piano. AUDITORI DE LA MERCÈ DE GIRONA. 8 DE JULIOL DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
El Festival Nits de Clàssica de Girona ja és cita obligada per a qualsevol melòman amant de les propostes selectes –no pas elitistes– i sobrepassa àmpliament el possible caràcter regional que es pot associar a un festival descentralitzat de la capital catalana. Acostumats com estem a pensar que només a Barcelona es pot gaudir de determinats programes i artistes, Girona també pren la iniciativa pel que fa a propostes úniques i imprescindibles, i aquest Festival Nits de Clàssica ho demostra en cada una de les seves apostes musicals.
Dimarts passat el tenor britànic Mark Padmore va oferir un íntim recital de lieder de Franz Schubert i Benjamin Britten, autor aquest darrer que apreciava moltíssim el quefer del compositor romàntic alemany. Mark Padmore, que tornarà a Catalunya en la temporada del Palau de la Música Catalana per a un projecte de continuïtat que inclou els tres cicles de lieder de Schubert que comença la propera temporada amb Die schöne Müllerin (La bella molinera) és avui dia un dels referents en aquest terreny i, a més, l’Evangelista per excel·lència de les Passions de J. S. Bach, demostració que es va poder gaudir novament al Palau en la de sant Mateu que van oferir el Collegium Vocale de Gant i el seu director i fundador, Philippe Herreweghe, fa un parell de temporades.
Padmore posseeix una veu d’aparença fràgil, amb un timbre molt definitòriament anglès i una textura brillant que el fan veritablement inconfusible. Però el més destacat del seu art és, sens dubte, la capacitat d’evocar emocions a través de la música i el text arriscant fins i tot la bellesa i puresa del so en pro del sentiment musical. Fent ús destacat de la veu de cap i un so a penes vibrat en moltes ocasions, Padmore es converteix en un declamador autèntic que sap donar a les 19 estrofes de Viola de Schubert la intensitat adequada i sense repetir mai una intenció, creant una atmosfera d’encís que arrenca als primers acords del piano (magnífic Julius Drake acompanyant Schubert i, sobretot, Benjamin Britten) i que es manté fins a la darrera.
El concert ja va començar amb una declaració d’intencions ferma. En l’espai ideal per a aquest tipus de propostes que suposa l’Auditori de la Mercè, antiga església gòtica, amb un sostre de fusta ornamentada que afavoreix una acústica de reverberació òptima, Padmore va iniciar el recital amb Der Wanderer an den Mond (El caminant a la lluna), en què a ritme de marxa de passejant (tal com mostra el piano) convidà els oients a sumar-se al camí que suposava aquest recital. Un camí per paratges i llums, però sobretot per sentiments. Des d’Irdisches Glück (Felicitat terrenal) a Das Zügenglöcklein (La campaneta mortuòria) passant per Sehnsucht (Anhel), Padmore va endinsar el privilegiat públic que omplia un espai de mides totalment idònies per a la proximitat que demana aquest tipus de cant, més íntim, en les sinuoses vessants de l’ànima humana.
El cicle de Benjamin Britten Winter Words demana una interpretació més intensa, més carnal i terrenal, i Mark Padmore va saber posar tota la densitat –mai, però, més de la necessària– a favor d’aquestes poesies musicades que mostren situacions insospitades, instants passatgers i a vegades desapercebuts com At the train railway station, Upway (or The Convict and Boy with the Violin) –és a dir: A l’estació de tren (o El convicte i el noi amb el violí). Situacions, en fi, embolcallades en una música que beu molt de Schubert, però encara més de l’impressionisme de principi de segle XX i d’una tradició, anglesa, molt ben assimilada amb l’estil inconfusible del compositor més important del Regne Unit després de Henry Purcell.
El concert es va cloure amb un agraïment a la música, que era el de tot el públic assistent, amb la interpretació de la deliciosa poesia i oda a la música que es diu An die Musik, novament de Schubert. Concerts inoblidables que romanen en llocs de preferència en el calaix de records auditius i emocionals.
