TEMPORADA OBC. Franz Peter Zimmermann, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ludovic Morlot, director musical. Schumann: Concert per a violí i orquestra, WoO 23. Mahler: Simfonia núm. 7. L’AUDITORI. 30 DE NOVEMBRE DE 2024.
La visita del violinista Franz Peter Zimmerman el cap de setmana passat a la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya convocava el públic, que pràcticament va omplir la Sala Pau Casals de L’Auditori, a l’audició del Concert per a violí i orquestra, en Re menor, Wo0 23 de Schumann a la primera part. Es tracta d’una composició datada el 1853 i no gaire freqüentada en sales de concerts que sembla traslluir el rerefons d’inestabilitat mental que sobrevindria al compositor poc després.
No obstant això, resulta molt més interessant en la profunditat i seriositat cercades, tot i que irregularment assolides, davant altres Concerts de violinistes i compositors, com Paganini, Spohr, Ferdinand David o Beriot, més brillants, accessibles i, també, més ben instrumentats. El cas és que un dels problemes d’aquesta obra rau a voltes en el paper de l’orquestra i en el tractament dels materials, que saben on apuntar però sense acabar d’assolir la lluïdesa que el facin memorable, especialment en el joc de tensions, serenitat i malencolia. Li falta una revisió profunda per treure’n el potencial que el corrobori com la baula a mig camí entre el Concert de Beethoven i el de Brahms, tal com l’han considerat alguns estudiosos.
Precedit per un tercer moviment obertament dialogant entre el solista i l’orquestra, però poc variat en la reaparició de la polonesa que estructura aquest rondó-sonata, en el breu segon moviment –a manera d’intermezzo líric, marcadament introspectiu i francament inspirat en la cantilena solista–, l’encoixinat harmònic de la corda va semblar perfectible en texturació per la tendència a una remor poc polida tímbricament d’una OBC que, d’altra banda, va sonar amb densitat, considerable vigor i foscor al primer moviment, tot acompanyant l’escriptura endimoniada del contínuum discursiu que Zimmerman va brodar tècnicament amb el seu Stradivarius (“Lady Inchiquin”) del 1711 amb un fraseig ben tensat en l’articulació de grupetti i llargs meandres lírics, sense abús de vibrat i austeritat en els portamenti, però amb un volum que va arribar força apaivagat al llarg de tota l’obra.
De bis, Zimmermann va oferir dues peces de més alta sofisticació tècnica i contrastants en temperament i sentit de la cantabilitat. D’una banda, la pirotècnica exhibició del fantasmagòric arranjament de l’Erlkönig de Schubert (Erlkönig caprice), farcit de spicatti, pizzicatti simultanis en un atapeït perpetuum mobile melodico-rítmic. De l’altra, la texturació ultrapolifònica, l’afinació i la puresa de so assolides amb subtilesa, austeritat, amb cops d’arc i canell en la ciència barroca de l’“Adagio” de la Partita núm. 3, BWV 1005 de Bach.
A la segona part, el reclam pràcticament infal·lible de la Simfonia núm. 1 de Mahler va convèncer el públic, que va esclatar enèrgicament a aplaudir en acabar una lectura que, no obstant això, no va ser de les més suggeridores que recordo de l’OBC al llarg de les dues darreres dècades. Precedida d’una breu composició (Song of Valencia) per a sextet de trompes en record per les víctimes de les riuades –i la temerària gestió política–, la Simfonia va tenir un bon rendiment instrumental, conceptualment accessible i planera sota la batuta del titular, Ludovic Morlot, que va concertar eficientment els trams lírics, els cambrístics i va dotar de prou relleu els arcs dinàmics i el fraseig de les veus secundàries que han d’emergir puntualment com a reforç de la línia principal o com a escadussera contraveu del primer pla, en una texturació globalment aconseguida. Heus ací un inici lent i suaument arrossegat; amb les intervencions de les trompetes fora d’escena a porta tancada reforçant l’aïllament i la sensació de llunyania; abans de l’entrada lleugera i fluida (respectant la repetició de l’exposició) del tema procedent “Ging heut morgen…” i marcant bé els plans sonors moderant el portamento en els dissenys de les trompes.
No obstant, ja es va percebre quin seria el principal escull de la interpretació: la falta d’una direcció discursiva i d’una comprensió major dels jocs retòrics i emocionals de l’obra. Quelcom palès a la coda d’aquest moviment sobre el tema principal tocat més ràpid que fluent, més marcial que joiós i enèrgic. De fet, l’esclat en Re major va deixar la percussió despullada en un efecte violent i el detall dels dos compassos en trinats de les trompes 5, 6 i 7 van ser poc lluïts com a so de natura salvatge. Una ambivalència semblant es va copsar al ländler: merament correcte i suficient pes de la corda greu, sons durs de les timbales però no especialment feréstecs ni vitals i amb un trio central bonic, però massa homogeni, amb poc rubato, encara que s’escoltessin els matisos en els passatges hälfte de les cordes. Igualment es pot dir del delineat tercer moviment: una plasmació superficial adient, però sense l’acidesa ni la sensació de magna superposició d’un collage, com si fos un precedent de les Nachtmusik de la Setena, però que no va sonar particularment irònic ni klezmer.
D’aquesta manera, el quart moviment es va encetar amb violència i sons durs i marcats a la percussió, però sense la tensió ni el caràcter colèric i combatiu de la tempesta emocional, especialment en l’articulació de la corda, malgrat una atenció a les dinàmiques força correcta en general. Més ben resolts els trams lírics de l’exposició i del segon desenvolupament, però globalment amb manca de dialèctica i arrodoniment dels efectes d’allò que se superposa, que irromp i del gran joc de tensions. Cal agrair que es respectés el reforç d’una vuitena trompa (i no una trompeta i trombó) per a la coda indicada per Mahler, però no així que aquesta secció s’aixequés al compàs 651 i no al 655 per a l’anacrusa a l’entrada al pesante que s’ha mantenir –igual que elles, dempeus– fins al final. I un pesante sense caràcter de suspensió metafísica que cerca l’assumpció auràtica amb emoció, ràbia i no només un triomfalisme epidèrmic i una pompa comuna. També es va enyorar major squillo, mordent i incisivitat en les fanfares desencadenades amb l’esclat en Re major, tant al primer com al darrer moviments. En la construcció d’aquests punts àlgids, hi va faltar tensió acumulativa i expansivitat amb caràcter amenaçant i, sobretot, un reforç de la sonoritat de conjunt. Però un final com el de la Simfonia núm. 1 sempre funciona i el públic va aclamar una recreació superficialment satisfactòria, però lluny de la comprensió i la rellevància que permet.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
