IBERCAMERA. Windsbacher Knabenchor. Akademie für Alte Musik Berlin. Núria Rial, soprano. Rebecca Martin, contralt. Markus Schäffer, tenor. Thomas Laske, baix. Dir.: Martin Lehmann. J. S. Bach: Missa en Si menor. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE MARÇ DE 2017.
Per Josep Barcons
Al Palau es respirava la flaire de les grans ocasions. I no era per a menys. Com a vuitè concert de la 33a Temporada Ibercamera, el cicle comandat per Josep Maria Prat apostava per una versió amb criteris històrics de la Missa en Si menor de Bach. I ho feia amb un repartiment de luxe: l’excels Windsbacher Knabenchor, la sòlida Akademie für Alte Musik Berlin i els solistes Núria Rial, Rebecca Martin, Markus Schäffer i Thomas Laske.
Trenta-tresena temporada i vuitè concert: per als amants de la numerologia, la invitació està servida: el tres ha estat –i musicalment els polifonistes en van treure molt partit– el símbol de la divinitat (la mètrica ternària es representava amb un cercle, de fet: epítom de perfecció). I el vuit no deixa de ser la superposició en mirall de dos tresos i, un cop posat en horitzontal, és símbol d’infinit. Coincidències o no, els bons auguris que podia presagiar la casuística d’assistir al concert número 8 de la temporada número 33 van complir-se amb escreix; i la versió de la gran missa de Bach (o la “missa total”, com la qualificava encertadament David Puertas al programa del concert) va ser digna d’elogi.
D’elogi no sols per la pulcritud i el refinament del que va sonar, sinó per la serenor amb què es van desenvolupar sense interrupció les dues hores de la partitura, que van passar volant. Amb tempos clars i sobris, situats en la mesura justa entre la grandiositat i l’ímpetu, Martin Lehmann va signar una versió atenta als equilibris vocals i a la comprensibilitat del text (potser amb les tes llatines massa molles, pel gust mediterrani). Una versió d’aquelles de les quals no se surt remogut i exaltat, però que –sense pràcticament notar-ho– deixa una llavor a dins el cor que germina a mesura que passen els dies. Una versió que, més que posar èmfasi en la versió mateixa, posava èmfasi en la partitura, en el sentit que no situava mai els músics en primer pla (defugint cap exhibició de virtuosisme), sinó que estava feta ad maiorem Dei (i Bach) gloriam.
És indubtable que Lehman coneix tan bé la partitura com les veus que tenia davant: des de fa cinc anys és director del cor de nens de Windsbacher, una formació de referència al món coral infantil, relativament assimilable al que seria l’Escolania de Montserrat a les nostres latituds (però de filiació luterana) i especialitzada en el repertori bachià. El color meravellós de les veus de nens en combinació amb les d’homes, l’empastament vocal, i la impecabilitat d’afinació eren un prodigi, i més tenint en compte que aquesta és una de les pàgines més compromeses del repertori, tant per la dificultat de línies i textura com per la resistència vocal que requereix.
Davant de l’Akamus, una de les formacions instrumentals de més categoria en la interpretació històrica, Lehman (que és director coral) no es va pas fer petit. Al contrari: va guiar amb mà diligent i amorosa els components de l’orquestra berlinesa, que van excel·lir no sols com a tutti sinó en cada una de les intervencions solistes, veritablement delicades i precioses.
Les veus solistes van estar igualment encertades en tot moment, tant pel criteri interpretatiu com pel balanç i l’empastament tímbric en els duets. I, si bé totes les actuacions van ser irreprotxables, van destacar especialment la de la soprano Núria Rial, amb gust exquisit i color preciós, i la del tenor Thomas Laske, amb una naturalitat i franquesa profundament amables.
Dels vint-i-sis números de la missa, ens quedem amb l’equilibri profund entre les seccions. I –casualitat o no–, el moment més colpidor de tot el concert va arribar amb la carnositat que Lehmann va imprimir a l’“Incarnatus” del “Credo” i amb la màgia del “Crucifixus” del cor. Dos moments crucials en la teologia luterana, en els quals tant Bach com els nens del cor poden assumir sense reserves allò que es diu al Credo catòlic. Amb meravella profunda, sense espectacularitat (l’espectacle no té res a veure amb això, fet i fet), ite missa est.
