Itzhak Perlman, violí; Emanuel Ax, piano. Obres de Gabriel Fauré i Richard Strauss. Deutsche Grammophon, 2015.
Les Sonates per a violí i piano de Gabriel Fauré i Richard Strauss són obres de joventut que beuen de la font comuna del Romanticisme. El duo Perlman-Ax abraça aquest contingut romàntic i en proposa una lectura que en destaca els components més efectistes: un concepte expansiu a nivell dinàmic i un gran ús del rubato com a elements amb què estructurar la música, tant a nivell formal com emocional; un fraseig llarg i ric en matisos amb un caminar, de nou, molt marcat pel joc mètric del rubato, amb el qual llancen la frase endavant en els moments de més tensió i la recullen per relaxar-ne els finals. Tot i que en la música de cambra es cerca, idealment, l’equilibri entre diferents instruments, normalment contrastants o complementaris, les obres compostes per a instrument melòdic i piano sovint tendeixen a donar protagonisme al primer per sobre del segon, que acaba acomplint un paper d’acompanyament. En el cas del disc que ens ocupa, aquest punt es veu accentuat per la incontinència sonora d’un Itzhak Perlman afectat, expansiu i, també cal dir-ho, superb, que viu en el vibrato excessiu i que és capaç de traçar frases llarguíssimes sense que perdin sentit ni direcció. I pel paper d’acompanyant que pren Emanuel Ax, de so càlid i reposat, menys expansiu que el de Perlman, però igual d’acurat i hàbil a l’hora d’expandir la frase i de jugar amb el rubato com a eina expressiva. El resultat és un enregistrament brillant en la forma, però pla en el fons.
