Three / Four Five. Toni Sagi i Álvaro Torres, piano i Fender Rhodes; Marc Cuevas, contrabaix; César Joaniquet i Jürg Wickihalder, saxos sopranos. Underpool, 2017
Ivo Sans és una de les veus més inquietes del panorama jazzístic català. La seva bateria recorre els camps del free jazz i de la música experimental i els seus neguits s’expressen també en la fina línia que uneix poesia i escultura. En el seu primer treball com a líder, Sans proposa un doble disc de tall jazzístic enriquit per aquest bagatge en el camp de l’experimentació sonora i les formes més obertes de relació sonora.
A Three Sans construeix un diàleg melòdic i rítmic entre el piano de Toni Sagi, el contrabaix de Marc Cuevas i la seva bateria. Les melodies senzilles, generalment conduïdes per Sagi, són el primer que ens impacta, la cara més visible del trio. Per sota es desenvolupa l’èpica i la lírica mitjançant un contingut rítmic dens i ric en opcions i direccions: la bateria omple sempre l’espai i genera gran part de la dramàtica dels temes. El joc que estableixen els tres instrumentistes parteix d’elements temàtics mínims, de retalls que a vegades semblen extrets de la paperera, amb els quals ens condueixen a través d’una estètica especulativa, que ara sembla solidificar-se en un swing, després vol partir d’un latin, però que juga a transfigurar i extremar, encara que sense trencar-los, els elements clàssics del jazz. La força del missatge recau en l’entramat de relacions, contradictòries o no, segons que ens les vulguem imaginar, que estableixen els tres músics i en la tensió que generen entre els camps de la melodia i el ritme.
Five four és una proposta amb un quintet curiós: dos saxos sopranos, piano, Fender Rhodes i bateria. La paleta de colors s’amplia, els teclats es mouen amb més llibertat i els vents assumeixen també el paper de trencament rítmic i tímbric de les superfícies que abans era terreny exclusiu de la bateria. La idea de contrast i de contraposició melòdica-rítmica segueix funcionant com a pol d’atracció. Els dos plans volen existir en igualtat de condicions i gairebé independència l’un de l’altre, però alhora queden lligats en una estètica de trencament, de torsió del so i de les nostres expectatives, no exempta de tocs d’humor. La guturalitat dels vents, la cruesa tímbrica, la tensió harmònica i melòdica i l’ús d’elements mínims ens retorna a la idea de brutícia, d’un art fet amb elements reciclats, de construcció del discurs amb elements bastos. O, en altres moments, a la possibilitat i la inevitabilitat que això passi, que els elements purs es puguin i s’hagin d’embrutir fins a fer emergir un crit desesperat, aquell que és capaç de colpejar i commoure l’ànima humana.
