Cicle El Primer Palau. JONC Filharmonia. Beatriz Blanco, violoncel. Dir.: Manuel Valdivieso. Obres de G. Cassadó i E. Elgar. Palau de la Música. 24 de novembre de 2011.
Per Xavier Pujol
El Primer Palau, el cicle de concerts organitzat per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música i patrocinat per Mitsubishi Electric que té com a finalitat propiciar la trobada entre públic i joves instrumentistes altament qualificats, ha tancat la setzena edició. Enguany El Primer Palau ha estat integrat per quatre sessions de concurs que van tenir lloc entre setembre i octubre, més una sessió de cloenda. Per El Primer Palau han passat vuit artistes individuals o en grup.
El primer concert, el 29 de setembre, va incloure les actuacions de la violinista Anna Urpina i, a la segona part, del Duo Jeux d’Anches, un duo d’acordions que va sorprendre el públic per l’alt nivell tècnic assolit i pel programa agosaradament modern (Stravinsky, Sánchez-Verdú, Guinjoan i Piazzolla) que va presentar. Aquesta actuació va valer al Duo Jeux d’Anches el segon premi d’aquesta edició d’El Primer Palau.
El segon concert va acollir les actuacions del clarinetista Pablo Barragán i, a la segona part, del pianista Ricard Rovirosa, que va acabar guanyant el Premi de la Crítica amb un programa Schumann, Falla i Liszt interpretat amb gran maduresa.
El tercer concert va presentar el violinista Luis Esnaola, que acabà obtenint un accèssit amb un programa Schubert, Montsalvatge i Ravel i, a continuació, el Quinteto Brahms de El Mundo.
El quart concert va oferir a la primera part l’actuació del pianista Velasco Sánchez, que guanyà un accèssit amb les seves interpretacions de Chopin i Albéniz i, a la segona part, l’accidentada actuació de l’oboista Guillermo Sanchís, que va haver de tocar amb un instrument deixat i que li va arribar in extremis, perquè li havien robat el seu a l’Estació de Sants en arribar a Barcelona. Malgrat l’inconvenient d’haver de tocar amb un instrument que no és el propi i superant qualsevol inseguretat, Sanchís va presentar amb solvència i molt alt nivell musical i tècnic un programa exigent integrat per la Sonata de Dutilleux, Tres romances, op. 22 de Clara Schumann i Serenata d’André Jolivet, que li va valer el primer premi dotat amb 6.000 euros.
Concert de cloenda
El concert de cloenda de la setzena edició d’El Primer Palau, en el transcurs del qual es van lliurar els premis als guanyadors, va estar protagonitzat, com és exigit en aquest cicle, per l’artista guanyadora de l’edició de l’any passat, la violoncel·lista Beatriz Blanco.
A la primera part, Blanco va presentar la Suite per a violoncel sol de Gaspar Cassadó. En primer lloc i abans de qualsevol altra consideració, cal agrair a l’artista nascuda a Valladolid haver tingut la sensibilitat d’escollir per al seu concert al Palau una obra important i no gaire sovintejada d’autor català. La Suite de Cassadó, però, és una obra d’altíssima exigència creada per un gran instrumentista a major glòria de l’instrument i de qui el toqui i, per dir-ho ras i curt, és més difícil que bona i només excel·leix si és interpretada al límit. Beatriz Blanco és una bona violoncel·lista i la interpretació va ser bona, però no excel·lent. L’artista encara no està madura, encara no té la seguretat i l’aplom per afrontar en la soledat de l’escenari una peça com aquesta i fer-la brillar.
A la segona part, Blanco, acompanyada per la JONC Filharmonia, l’orquestra “jove” adequada per acompanyar un concert de joves, ben conduïda pel seu titular, Manuel Valdivieso, va interpretar el Concert per a violoncel i orquestra en Mi menor d’Edward Elgar. També en aquest cas s’ha de felicitar l’artista per la tria i per haver ofert un concert que, sense ser una raresa, tampoc no forma part dels tres o quatre concerts per a violoncel que inevitablement apareixen a les actuacions dels joves intèrprets.
El Concert d’Elgar, fosc, introvertit malgrat el desplegament de tècnica que exigeix, és una peça molt difícil de controlar. Beatriz Blanco el comença a tenir ben agafat, però encara hi ha moments en què no està clar qui controla a qui, si ella a la peça o la peça a ella, i en aquest sentit hi va haver irregularitats en el conjunt d’una actuació prou reeixida. L’acompanyament de la JONC Filharmonia va tenir tot allò que tenen de bo i de menys bo les orquestres “joves”; hi havia inseguretat compensada amb atenció, hi havia desequilibri en el so global compensat amb sons individuals de molt bon nivell, hi havia una certa rigidesa en el fraseig compensada amb alguns matisos i inflexions molt ben aconseguits.
