Subscriu-te

Jaeden Izik-Dzurko, triomfador de la 67a edició del Concurs Maria Canals

CONCURS MARIA CANALS. Prova final de la 67a edició. Masaya Kamei, Antonio Chen Guang, Jaeden Izik-Dzurko, pianos. Jove Orquestra Nacional de Catalunya. Manel Valdivieso, director. PALAU DE LA MÚSICA. 6 D’ABRIL DE 2022.

El pianista canadenc Jaeden Izik-Dzurko es va proclamar guanyador de la 67a edició del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona que es va celebrar entre els dies 26 de març i 6 d’abril al Palau de la Música. En una final en què va interpretar el Concert per a piano núm. 3 de Rakhmàninov, Izik-Dzurko es va imposar al pianista xinès Antonio Chen Guang (segon premi) i al japonès Masaya Kamei (tercer premi).

Jaeden Izik-Dzurko, a més del Premi Fundació Jesús Serra, amb una dotació de 25.000 euros i quatre concerts amb orquestra en diverses ciutats espanyoles, va aconseguir el premi del públic –amb un vot telemàtic provinent del públic present a la sala, del que seguia la prova per Youtube i dels oients de Catalunya Música–, consistent en nombroses hores d’enregistrament en estudi, així com el Premi del Palau de la Música, que li obre les portes a un recital a la sala modernista.

L’acte, presentat com ja és habitual per Albert Torrens i amb un Palau que presentava un gran ple, va tenir com a preàmbul una crida a la pau amb una emotiva participació de la pianista Maryna Naydon, refugiada ucraïnesa que recentment ha arribat a Barcelona. Un moment que quedarà per a la història del Maria Canals. Acte seguit va ser el torn del pianista Masaya Kamei, un jove de vint anys amb nombrosos guardons aconseguits al Japó i que a la semifinal va oferir un programa virtuosístic amb l’Islamei o les Reminiscències de ‘Norma’ de Bellini de Franz Liszt. A la prova final va oferir una versió tècnicament infal·lible del Concert per a piano núm. 3 de Rakhmàninov.

A continuació va ser el torn d’Antonio Chen Guang, pianista amb moltes més taules, amb una experiència que als vint-i-set anys l’ha portat a tocar per sales de tot el món (La Fenice, Lincoln Center, Concertgebouw…) i amb una formació amb estudis al costat d’Ashkenazy o Badura-Skoda, que ha fet a la Juilliard School i a Imola. Pianista versàtil, de gran musicalitat, posseeix una tècnica enlluernadora que li va permetre superar els complexíssims esculls del Concert per a piano núm. 3 de Prokófiev en una versió radiant, brillant i amb una articulació de màxima exactitud.

Però malgrat la sempre nombrosa presència de pianistes orientals en aquest certamen, el pianista canadenc Jaeden Izik-Dzurko ja es perfilava des de la semifinal com a màxim aspirant al premi. Si dies abans ja va oferir una brillantíssima interpretació de la Sonata núm. 1 de Rakhmàninov, la seva actuació a la prova final amb el Concert per a piano núm. 3 del mateix compositor rus va acabar de corroborar el talent del jove pianista canadenc. Llicenciat per la Juilliard School i amb nombroses actuacions al costat d’orquestres nord-americanes, el pianisme d’Izik-Dzurko –impulsor de la música de nova creació del Canadà– és fascinant per la seva elegància, per la virtut d’extreure una musicalitat riquíssima en matisos malgrat les dificultats que comporta una obra com el Tercer de Rakhmàninov i, per sobre de tot, amb el domini de la gradació de la sonoritat. En ell, pianista elegant, amb un gran domini de l’escenari, no veurem un gest gratuït, una exageració en la teatralitat; tot està mesuradament proporcionat.

Però a banda d’aspectes “estètics”, el seu pianisme posseeix una amplíssima gamma de colors. És poderós en els atacs de les complexes bateries d’acords de la cadenza del primer moviment, brillant i incisiu en el majestuós final, i també es mostra refinat en la manera de copsar tot el romanticisme que brolla d’aquesta temuda obra concertant. Amb tot mereixement, doncs, el pianista canadenc va emportar-se gairebé la totalitat de premis en una edició que per fi s’obria a l’elecció de nous concerts per a la prova final, tot defugint els tradicionals Segon de Rakhmàninov i Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski. Fora de programa, Izik-Dzurko va tocar música de Skriabin, que ens va recordar per la riquesa de sonoritat el pianisme dels germans Jusen, l’elegància de Jan Lisiecki i fins i tot la claredat tímbrica de Víkingur Ólafsson. No hi ha dubte que aquest pianista de vint-i-dos anys s’obrirà un camí ple d’èxits dins l’ampli ventall de joves artistes del panorama internacional.

Imatge destacada: (c) Oliver Adell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter