Orchestra dell’Academia Nazionale di Santa Cecilia. Dir.: A. Pappano.
Deutsche Grammophon, 2016.
El Concert per a piano en La menor, op. 54 de Robert Schumann es troba sens dubte entre les peces concertants més interpretades i gravades –no sembla haver-hi molt marge per a l’originalitat–, la qual cosa afegeix un suplement de dificultat a les inherents complexitats de la partitura, que, com totes les del gènere, busquen evidenciar el virtuosisme de l’intèrpret. D’una forma molt explícita, en aquest cas, el pes específic sembla portar-lo el piano, instrument en què convergeixen les energies i des del qual fulguren les emocions, trepidants o de profund calat. A pesar de l’esmentat protagonisme, s’ha de reconèixer que sense una orquestra que segueixi amb atenció aquestes modulacions anímiques, poc pot aconseguir per si sol el virtuós. La versió de Jan Lisiecki, acompanyat per la romana Orquestra de Santa Cecília, sota la direcció d’Antonio Pappano, pertany al grup d’enregistraments que, tot i no oferir alguna cosa essencialment nova, defensa de la millor de les maneres la partitura: hi trobem vehemència i recés, registres enfrontats i ben dispensats mitjançant una coherència estructural que és meritòria i unes execucions tècnicament impecables. L’enregistrament s’acompanya d’obres menys conegudes, com l’expansiva Introducció i Allegro appasionato, op. 92 o l’eloqüent Introducció i concert, op. 134. Encara que posteriors en número d’opus, hi retrobem les virtuts del seu únic concert per a piano, en la dialèctica de l’evolució dels materials musicals que enfronta el subjecte diferenciat amb la totalitat, a la qual inevitablement pertany.
