RECITAL PHILIPPE JAROUSSKY, CONTRATENOR. Jérôme Ducros, piano. Cançons de Fauré, Debussy, Hahn, Chausson, Poldowski, Chabrier, Léo Ferré, etc. LICEU. 25 DE MARÇ DE 2015.
Per Xavier Chavarria
Philippe Jaroussky ha tornat a cantar a Barcelona, després de la sonada actuació a L’Auditori del mes de novembre, on va interpretar música barroca acompanyat per l’Ensemble Artaserse. Aquesta vegada ha estat al Gran Teatre del Liceu, en un concert completament diferent: un recital amb el pianista Jérôme Ducros, amb un programa integrat per cançons franceses basades en textos del poeta Paul Verlaine –la majoria poc conegudes i algunes d’inèdites– d’autors dels segles XIX i XX, com Reynaldo Hahn, Claude Debussy, Gabriel Fauré, Déodat de Severac, Charles Bordes, Ernest Chausson, Emmanuel Chabrier, Arthur Honegger, André Caplet, combinades amb petites joies de cantautors més recents, com Léo Ferré o Charles Trenet, que van donar un aire popular a la vetllada. Un repertori que Jaroussky acaba d’enregistrar en un doble disc compacte titulat Green i que divulga amb concerts com aquest (la mateixa setmana havia actuat a Sevilla i Madrid).
Va ser un recital extens (gairebé dues hores de música) però auster, íntim, sense efervescències virtuosístiques, ni peces efectistes, ni exhibicions vocals, trenat escrupolosament per no permetre els aplaudiments entre peça i peça (només al final de cada part), amb la voluntat de propiciar una audició recollida, reposada, menys apassionada del que acostumem a veure en recitals com aquest. I Philippe Jaroussky ho va cantar tot de memòria, amb els ulls clucs i el seu habitual gest parc, contingut, de vegades estrafet, i aquella mitja veu sedosa i càlida, dosificada meticulosament. Tot plegat va generar un clima no pas festiu, sinó de vetllada íntima que probablement va decebre alguns espectadors per la falta de llum, de coets, de faramalla, i que sense una vivència atenta i molt receptiva podia arribar a resultar monòton. No ho va ser gens en absolut, ans al contrari: va ser un recital càlid, intel·ligent, ple de colors i tendresa, de subtileses, de sorpreses, de saviesa musical…, un recital com no s’estilen; un recital per a sibarites.
Es podria pensar que el repertori propi de Philippe Jaroussky és el barroc brillant, vertiginós o acrobàtic: un repertori que fa sovint i que defensa a la perfecció, en el qual treu tota l’artilleria vocal i tímbrica de què és capaç la seva veu i que deixa enlluernada una bona part del seu públic. Però en el que Philippe Jaroussky es troba com un peix a l’aigua, el repertori que du a les venes, el que s’estima amb tota l’ànima, el que viu amb passió, és aquest, el de la cançó francesa, aquestes petites joies incandescents, històries mínimes, delicades, plenes de tendresa, de melangia o de joc, que ell canta com si fossin una pregària, una confessió, com una vivència personal. És en aquest repertori de música francesa i de poetes simbolistes que trobem el Jaroussky més autèntic, més personal, més emotiu. Un repertori que no provoca esclats d’aplaudiments, ni grans ovacions, però que molt pocs saben fer com ell fa. I Jérôme Ducros, pianista sensible, subtil, virtuós de l’emoció, és l’ànima bessona de Jaroussky, i l’agombola i li acarona la veu com pocs ho podrien fer. Ducros també va tocar dues peces per a piano sol en cada part, en les quals va demostrar que és un pianista excel·lent –el públic no va poder reprimir els aplaudiments després de la màgica L’isle joyeuse de Claude Debussy que ens va regalar. Si som capaços de percebre això, d’amarar-nos d’aquest alè, de captar els moments màgics que omplen recitals de Philippe Jaroussky com aquest, serem a tocar del cel.
