NITS DE CLÀSSICA A GIRONA. Javier Perianes, piano. Obres de Debussy, Chopin, Mompou i Falla. CLAUSTRE DE LA CATEDRAL DE GIRONA. 14 DE JULIOL DE 2013.
Per Xavier Chavarria
Girona va cloure el seu cicle estiuenc Nits de Clàssica amb una proposta de gran qualitat: si l’any passat el pianista Alexandre Tharaud va conjuntar la música de Ravel i la de Couperin en un recital estratosfèric, enguany ha estat el pianista andalús Javier Perianes qui hi ha fos Chopin amb Debussy, en una proposta altament poètica i evocadora i que va tenir com a escenari privilegiat el claustre de la catedral de Girona. A la primera part, Perianes va alternar obres de Chopin amb peces de Debussy buscant les complicitats sonores i descobrint-nos el fascinant ventall tímbric que tots dos autors tenen en comú: la Barcarola op. 60, la Berceuse op. 57 i la Balada en Fa menor de Chopin es van combinar amb L’isle joyeuse, el Clar de lluna o alguns dels preludis de Debussy, en un continuum ininterromput, sense aplaudiments que ferissin el delicadíssim ambient o que trenquessin la màgia que el jove pianista andalús va aconseguir crear.
Perianes té un domini del so extraordinari i una pulsació nítida, clara i precisa, amb el pes mil·limètric per a cada acord, i amb un toc suau i sedós que li permet lletrejar tots els racons de cada peça i aconseguir una transparència diàfana i cristal·lina: l’efecte és esbalaïdor, com gotes d’aigua caient suaument i amb naturalitat. Però Perianes també es capaç de tocar amb una força aclaparadora, contundent i assertiu, una vehemència que en les circumstàncies acústiques d’aquest recital va provocar alguna sonoritat un pèl brusca. No obstant això, la feliç conjunció de força i delicadesa va ser prodigiosa en determinats passatges, com en la Berceuse de Chopin o en el Clar de lluna de Debussy, autènticament hipnòtics.
Perianes va obrir la segona part amb cinc fragments de la Música callada de Frederic Mompou, una obra que té enregistrada amb el segell Harmonia Mundi i que s’ha convertit en referència. Amb Mompou, Perianes va arribar a límits insospitats: pianíssims aparentment impossibles però embolcallats de ressonàncies embriagadores van presidir cadascuna de les miniatues del compositor català: sembla impossible que una música tan austera i parca en recursos pugui donar tant de joc sonor i tímbric. Va ser, ben bé, com una oració.
El recital es va acabar amb peces de Manuel de Falla que, tot i el regust autòcton, són un monument de l’impressionisme musical, en què el folklore és un gest, una simple coartada, com en les Cuatro piezas españolas, guspirejants i enlluernadores. Perianes ens va presentar un Falla orgullós i altiu, però sever, i va saber captar l’alè recòndit i enigmàtic en cada peça. La Fantasía bética que va cloure el concert ens va dur al paroxisme: una obra d’enorme complexitat i alhora profunda i delicada es va convertir en un volcà sonor subjugador, i de la qual Perianes va treure un rendiment insospitat. Gosaríem dir que ningú interpreta la música de Falla com ho fa ell: Javier Perianes és probablement el millor intèrpret actual de la música de l’il·lustre gadità.
Una magnífica cloenda per a un cicle que ha tingut bona resposta de públic i que mereix continuar endavant.
