TEMPORADA OBC. Javier Perianes, piano. Dir.: Simone Young. Obres de Schubert: Simfonia núm. 6 en Do major, D. 589, “Petita en Do major” i Brahms: Concert per a piano i orquestra núm. 2, en Si bemoll major, op. 83. L’AUDITORI. 5 DE MARÇ DE 2020.
La figura de Simone Young ha esdevingut un referent en la història de la direcció d’orquestra. Primera dona a ser nominada directora resident de l’Òpera d’Austràlia, a dirigir la Filharmònica de Viena, a dirigir a l’Òpera Estatal de Viena, a enregistrar la integral de les Simfonies de Bruckner i la Tetralogia de Wagner, elements extrets d’un llarg etcètera d’una carrera constantment aclamada i que a més ha impulsat noves directores a obrir-se pas en un àmbit que tradicionalment només han ocupat els homes. Doncs ara la considerada directora d’orquestra més aclamada del circuit simfònic tornava a dirigir l’OBC amb un programa exigent, en què la Simfonia núm. 6 de Schubert, en Do major –la “Petita”, en contraposició de la “Gran”, també en Do major– compartia cartell amb el monumental Concert per a piano núm. 2 de Brahms, a les mans de Javier Perianes, un habitual als programes de l’orquestra.
Però si tot feia pensar que assistiríem a un gran concert, una direcció amb resultats excessivament erràtics va començar a forjar-se amb una interpretació de la Simfonia núm. 6 de Schubert del tot desconcertant. La demanda sonora exigida a l’OBC convertiria després el Concert de Brahms –amb un pletòric Javier Perianes– en una lluita de titans per aconseguir el domini del volum. La Simfonia núm. 6 s’aferrava a una interpretació hieràtica, a moments quasi crispada i inclús en el “rossinià” “Allegro moderato”, plantejat amb un caràcter marcial, no s’ajudava a copsar tot l’esperit vienès que brolla d’aquest exquisit final simfònic. La transparència “haydniana” de l’“Andante” ja havia quedat eclipsada per unes sonoritats de densitat marmòria allunyades d’aquell deliciós refinament vienès que brolla del moviment. La gràcia, les subtileses i la cura en el detall donaven pas a una versió de la Sisena d’una solidesa sonora excessivament ampul·losa, gens adient amb el caràcter que respira aquesta composició plena de lirisme.
Un Schubert discret que donaria pas al monumental Concert per a piano núm. 2 de Brahms. Javier Perianes va desplegar-hi de manera majúscula tot el seu talent: fortalesa en els atacs, un bon gust de subtilitat màxima en el sublim “Andante” –els seus pianissimi van ser màgics– i una tècnica impecable que el portava a resoldre els temuts esculls del Concert (octaves, trinats, arpegis, salts…) amb una eficiència i seguretat absolutes. El seu Brahms es movia entre aquell caire propi del pianisme simfònic de l’estil de les primeres Sonates per a piano i la intimitat poètica dels Intermezzi, tot aprofundint amb una riquesa de timbres, de matisos que pouaven en tota l’essència romàntica que brolla d’aquesta obra mestra concertística. La bona entesa amb el primer violoncel de l’OBC en l’inefable “Andante” i la compenetració amb l’orquestra en el majestuós primer moviment era innegable, però les sonoritats poderoses que Young demanava dels músics exigien al solista un plus quant a volum sonor. Brillant Perianes plantejant un Brahms apassionat, poètic, reflexiu, aprofundit en el matís, i mostrant que segueix travessant un estat artístic excepcional, com ho va fer palès just un any enrere en un memorable recital en solitari al Palau desplegant un talent incommensurable. Bon treball dels músics de l’OBC, però l’enfocament vehement, dens en la sonoritat, plantejat per qui indiscutiblement és una gran directora, Simone Young, va comportar obtenir-hi resultats contraposats. Esperàvem més de la famosa Simone Young que novament era invitada per conduir l’OBC en aquesta setmana marcada pel dia 8 de març i que tindrà continuïtat amb una nova presència femenina en la direcció amb Dalia Stasevska en el proper concert de l’orquestra.
Imatge destacada: Javier Perianes. © Igor Studio
