Per Miquel Gené
Realitats múltiples
MARCEL·LÍ BAYER. JAMBOREE JAZZ CLUB. 17 DE FEBRER DE 2015.
Diuen que la realitat és una entitat objectiva que existeix independentment d’aquells qui la pensem. Diuen també que construïm realitats a través de narracions que ens fem els uns als altres. Finalment, hi ha qui pensa que la narració és exclusivament interna, i que la realitat, finalment, és allò que cadascú es construeix. Aquesta és la reflexió que em sorgeix després del concert de Marcel·lí Bayer, que es presentava tot sol a l’escenari del Jamboree Jazz Club de Barcelona acompanyat de clarinet, clarinet baix, saxo tenor i audiovisuals llançats en temps real.
Des del meu cantó, la seva proposta musical ens obre el més profund de si mateix, treu de dins seu, en forma d’aire i de manera desesperada, un món interior que vol cridar, que vol estripar, que ho vol ocupar tot i potser també trencar-ho. Té racons per a les balades al saxo, encara que sempre acaben explotant-li als llavis. Necessita els motius i la seva repetició per sentir terra ferma, o potser precisament els vol a fi de, un cop trobada, volatilitzar-la i abocar-nos amb ell a un recorregut inexorable cap a l’èxtasi. La respiració circular li permet realitzar sons que tendeixen a l’infinit, un procés de buidatge intern que no acaba mai, només al final del camí. I a estones vomita, gairebé literalment, la seva ànima, o el que sigui que hi ha allà dins, causant dolor físic i angoixa mental, per acabar tot a fora, fins a l’últim alè.
Des del seu costat, és una experiència a la natura, gravant en solitari el seu disc 1680, buscant la complicitat de les ressonàncies de l’església romànica de Santa Eugènia de Relat, experimentant amb noves tècniques adquirides i llegant-nos una part més del seu món. Realitats diferents, o potser només complementàries. Per a qui en vulgui conèixer més, són imprescindibles els seus dos anteriors treballs, Nonitz i Les narrations.
Així és ell
MARCO MEZQUIDA. JAMBOREE JAZZ CLUB. 24 DE FEBRER DE 2015.
Comentar un concert de Marco Mezquida no és fàcil. On cal començar i on cal acabar, quan tot el que ens envolta és el seu so? Potser per aquest so. O potser per ell, pel Marco, que viu la interpretació amb la intensitat d’allò que sorgeix de manera inevitable de l’interior, i que en el seu cas crea corrents que flueixen continus i que es van modificant en totes les seves dimensions. Un Marco que es mostra afectuós amb el públic, per a qui ell sap i vol estar tocant, compartint tot el que li bull per dins, i en tres idiomes. I de nou al teclat, i aquí arribem al so, que si una cosa no té és contenció. Les seves enormes capacitats tècniques li permeten dominar pràcticament qualsevol estètica, de la qual cosa gaudeix, i el porten a traçar, durant el concert, enormes arcs de so, els quals abasten diverses composicions i algunes improvisacions, a què ens convida en les seves divagacions musicals, que ens fan saltar d’un estil a un altre –Skriabin, Schumann, Albéniz, Ravel i Ligeti, per anomenar alguns clàssics–, passar per diferents textures, relacionar-nos amb multitud de timbres i estremir-nos amb l’ús ric i expressiu de l’harmonia. I fins aquí han estat més de trenta minuts sense parar, que ja ens donarien per a tota aquesta nit, i la que ve. Però continua amb una balada, en la qual l’harmonia juga aquest paper expressiu, com ho farà més tard en un blues d’acompanyament frenètic, tot anant-nos traslladant d’un domini a un altre, de manera suau però ferma, i donant-nos empentes endavant amb els seus jocs d’el·lipsi, els quals comprimeixen el temps. L’expansió tímbrica del piano és un altre tret distintiu de la interpretació del Marco, tant per l’ús d’elements que en modifiquen el so (plats, cròtals o pandereta sobre les cordes) com per la manipulació directa sobre aquestes cordes, recurs que afegeix de manera habitual per obtenir-ne diferents qualitats de so. Així aconsegueix generar sonoritats diferenciades amb les quals amplia la dimensió de l’instrument, alhora que li permeten reformular el concepte interpretatiu de, per exemple, l’stride piano, en afegir percussió i un so trencat que ens condueixen cap a la idea d’allò grotesc. En un dels seus darrers temes ens presenta Creixent, el qual forma part d’una sèrie de peces dedicades a la lluna. Una melodia amb forma de cançó de bressol, travessada en totes direccions per línies de tensió sonora, que quan es concreta, allà cap al final, sona al pianisme dels romàntics espanyols. Així és Marco Mezquida.
