Per Xavier Villanueva
Aquest cap de setmana passat (3, 4 i 5 de juliol) va tenir lloc la novena edició del ViJazz Penedès, una festa popular de promoció dels vins i caves de la denominació que utilitza la música jazz com a plataforma de llançament dels seus productes estrella.
La llavor va sorgir dels Tastavins del Penedès, una confraria bàquica amb gairebé tres-cents socis que es posa la comarca a les espatlles des de Vilafranca amb aquest certamen, amb la finalitat d’augmentar el coneixement de la cultura del vi tot apostant per un consum moderat que aporti qualitat per sobre de quantitat. Com diu en Joan Tarrada, president dels Tastavins, “l’èxit del ViJazz any rere any fa que ja ens hagi sobrepassat; ara és una festa popular de Vilafranca i de tot el Penedès amb un impacte econòmic en positiu que supera el milió d’euros”. I com s’ho fan per pensar aquesta trobada? “Nosaltres fem com els grans presidents de futbol, que deleguen en els entrenadors les decisions tècniques. Com que de vins no hi entenem, vam anar a buscar David Escofet, el director gastronòmic del ViJazz; i amb la música el mateix, confiem plenament en el nostre director artístic, Carles Ocaña.”
De fet, durant un cap de setmana la capital de l’Alt Penedès es transforma per acollir aquesta cita. Carrers tallats i riuades de gent de tot tipus consumint vi i jazz tot i la calor difícil de suportar d’aquestes dates. Pel que fa a la música, jazz de diferents tipus, tan variats com poden ser-ho els vins del Penedès, en uns directes multitudinaris en què van destacar per sobre de la resta The Bad Plus amb Joshua Redman, el trio de Hiromi i el quintet de Kurt Elling.
El quartet engranat que formen The Bad Plus amb Joshua Redman va bastir un concert excepcional presentant bàsicament les peces editades recentment del seu disc plegats, un enregistrament del 2012 que recorda la música que va sorgir de l’estada de tots quatre a la Blue Note de Nova York aquell any. Temes molt més evolucionats que en la gravació i música minoritària presentada a una gran massa de gent que va gaudir de l’espectacle si hem de jutjar pels inacabables aplaudiments del final.
Un altre punt culminant del festival va arribar amb la virtuosa i explosiva pianista Hiromi Uehara i els dos grans músics que l’acompanyen, Anthony Johnson i Simon Phillips. Tot i que la teclista japonesa rebi de tant en tant alguna crítica per la seva extrema expressivitat, és potser aquesta qualitat la que la fa destacar per sobre de la resta. A Vilafranca, de tant en tant mirava al públic i hi responia frasejant improvisadament als crits de suport dels assistents, tot incrementant d’aquesta manera la comunió entre músics i públic. Pel que fa al repertori, es va centrar en el seu recent Alive!, tot i que va sobresortir en la interpretació de la tendra i emocionant A place to be, tot sola a l’escenari i amb un silenci respectuós de la gran quantitat de gent present.
També dins l’omnívora música jazz però des d’una òptica prou diferent, Kurt Elling i el seu quintet de músics d’arreu del planeta van presentar-se a Vilafranca tot mostrant els dots de crooner americà del líder, capaç de digerir cançons de diferents tradicions musicals i presentar-les des de la seva particular mirada post-Frank Sinatra. Música popular escocesa, cubana, nord-americana o brasilera dins l’embolcall glamurós d’aquest cantant que fins i tot es va atrevir a parafrasejar The Message, el clàssic del hip-hop dels Sugarhill Gang en una de les seves improvisacions vocals. I al final del directe, un sentit homenatge a la seva principal referència, l’All the Way de Frank Sinatra, com a tornada als orígens després de la seva passejada respectuosa per diferents latituds musicals.
Més enllà d’aquests tres focus, la majoria de directes van mantenir un més que saludable nivell musical. Stanley Clarke, l’influent baixista que obria el certamen, va oferir un espectacle molt potent en la seva tornada a Catalunya vuit anys després, envoltat de músics molt joves i regirant el jazz cap al rock especialment cap al final de la seva actuació. També contundent va ser el primer directe a casa nostra dels danesos Ibrahim Electric, un trio divertit i ballable que vampiritza des del jazz la música surf, el garatge i la psicodèlia de finals dels seixanta per oferir una proposta prou personal i oberta a mentalitats joves.
Fora de l’escenari principal també hi va haver vida musical. Com a exemples, el sentit saxo de Dani Nel·lo i la Barcelona Big Blues Band i el soul festiu dels Excitements amenitzant el consum nocturn de vins i caves, o l’educat jazz fusió del Xavi Diez Quartet a l’hora del vermut al pati d’un dels casals de Vilafranca, Cal Figarot. Potser una de les úniques mancances organitzatives des d’un punt de vista musical seria la poca capacitat per convèncer els establiments comercials vilafranquins perquè durant un cap de setmana facin sonar jazz als seus fils musicals i no trenquin l’harmònica comunió entre jazz i vi que proposa la trobada.
Resumint, festa popular de cap de setmana que ajuda a situar Vilafranca com a capital del vi amb una programació cultural diversa que té com a principal focus la promoció del producte estrella del Penedès. Grans moments musicals i consum massiu de jazz minoritari en un festival que no té la música com a principal activitat, ni ho pretén (és una festa del vi i el jazz hi actua com a reclam), i això ja és un mèrit en una època de consum musical en què la música no sol ser el centre de referència ni en els festivals que ho venen així.
