Nits de Clàssica. Jean-Efflam Bavouzet, piano. Obres de Debussy. Claustre de la catedral de Girona, 28 de juliol de 2012.
Per Xavier Chavarria.
El cicle Nits de Clàssica a Girona ha tancat la primera edició amb uns resultats admirables i prometedors, no només d’assistència (un 84% de mitjana, i tres dels vuit concerts amb ple absolut), sinó també per l’alt nivell i la qualitat de les propostes, centrades en la música clàssica i amb una atenció especial a solistes i música antiga. Hi han desfilat artistes consagrats com Jaroussky, Savall, Bavouzet, el RIAS Kammerchor o l’Orquestra Barroca de Friburg, però també il·lustres representants de la nova generació, com Alexandre Tharaud (que va oferir un meravellós recital al claustre de la catedral, combinant sàviament barrocs francesos i Ravel), i els autòctons José Menor i Juan de la Rúbia, tots amb repertoris deliciosos, equilibrats i coherents: un gust tant per a melòmans exigents com per a aficionats i gran públic. Enmig del marejant magma de festivals musicals d’estiu, de la frívola tendència a la barreja indiscriminada d’estils i gèneres (en què acostuma a passar bou per bèstia grossa) i d’un preocupant i progressiu aigualiment qualitatiu, un cicle com aquest (que ha acabat sent el substitut natural del difunt Festival de Músiques Religioses i del Món, actiu durant tretze temporades) és una benedicció per als amants de la bona música i fa tota la pinta d’acabar convertint-se (si les autoritats ho permeten i no el decapiten amb l’excusa de la crisi) en un refugi clàssic estiuenc de referència, i en un oasi de bellesa i coherència artística. Des d’ara mateix posem les espelmetes que calguin per retrobar-lo l’estiu que ve.
El concert de cloenda va ser una nova declaració de principis d’aquest cicle Nits de Clàssica, amb la reivindicació del recital com a experiència sensorial, com a esdeveniment artístic amb aquell punt de màgia i d’exclusivitat que l’engrandeixen i el fan inoblidable. El claustre de la catedral de Girona va ser-ne el marc exquisit, i la música etèria i evocadora de Claude Debussy la protagonista absoluta, interpretada pel pianista francès Jean-Efflam Bavouzet (Lannion, 1952), que sembla que la porti a les venes: no només perquè n’ha enregistrat la integral per a piano (Chandos), sinó perquè en fa aflorar aquesta espècie d’elegància continguda, aquesta grandeur melangiosa i mòrbida plena de colors indefinibles, de fragàncies nostàlgiques i excitants que caracteritzen les obres del gran “Claude de France”.
Bavouzet va repartir dues hores llargues de música (insistim-hi, exclusivament de Debussy) en tres parts, amb una selecció molt sui generis però coherent, que seguia un fil cronològic però que obviava obres emblemàtiques en la producció de l’autor: hi van sonar diverses peces de joventut, les dues Arabesques, les encisadores Rêverie i Nocturn, la sorprenent Ballade, les inèdites Images oubliées al costat dels dos llibres d’Images, el poema dansat Jeux, i els temibles Études, dels quals van sonar sis dels dotze. Una selecció inusual i curiosa si tenim en compte que no hi eren incloses les peces i suites més cèlebres, com les Estampes, Children’s Corner, l’Isle joyeuse, Pour le piano, els dos volums de Preludis o la Suite bergamasque (de la qual només va sonar el Clair de lune): però el resultat va ser molt satisfactori, encertat i ben compensat; i que Bavouzet exercís aquest criteri tan personal va donar a la tria un component íntim i emotiu.
Jean-Efflam Bavouzet és un pianista excel·lent, de pulsació enèrgica i precisa, de vegades un pèl dura però neta i impecable. Més que no pas virtuosisme i acrobàcies, Debussy requereix delicadesa, colors sonors, riquesa tímbrica, equilibri en el pes per fer lluir la delirant gamma d’harmonies que amara tota la seva música. Música ingràvida, cotonosa, que exigeix un amplíssim espectre dinàmic i habilitat en el joc de pedals, i que Bavouzet va destil·lar en tota la seva íntima noblesa, amb aquell esperit intangible (i difícil d’expressar) que conté la gran música francesa, barreja d’elegància, indolència i agredolça melangia. No n’hi ha prou a tocar-ho perfectament bé: cal que hi hagi aquest esperit, i pocs el saben fer aflorar. Una certa duresa en l’atac i rigidesa de so, de vegades agressiu, van malmetre algun passatge d’extrema fragilitat i en va foragitar la dolçor; però tota aquesta força, aquesta potència i profunditat sonora van anar de meravella als sis Études del llibre primer que van sonar a la tercera part, peces d’una altíssima exigència que el pianista francès va enaltir amb gran convicció i que van coronar un recital magnífic i un cicle admirable
