CAVALLERIA RUSTICANA de Pietro Mascagni. Daniella Barcellona, Gregory Kunde, Luca Grassi, Nuria Lorenzo i Annie Vavrille.
PAGLIACCI de Ruggero Leoncavallo. Gregory Kunde, Inva Mula, Luca Grassi, Manel Esteve, J. Manuel Zapata. Coro de Ópera de Bilbao. Orquesta Sinfónica de Navarra. Dir. musical: Alessandro Vitiello. Dir. escènica: Joan Anton Rechi. Nova producció: ABAO-OLBE. AUDITORI DEL PALACIO EUSKALDUNA (BILBAO). 6 DE MAIG DE 2015.
Per Robert Benito
Amb el programa doble per antonomàsia de l’òpera, Cavalleria rusticana-Pagliacci, ha debutat en la temporada de l’ABAO el director d’escena andorrà i ben conegut al món teatral i operístic català Joan Anton Rechi.
Aquests últims mesos el mateix programa doble ha atret l’atracció del món líric, ja que alguns dels tenors més famosos han debutat en tots dos rols en la mateixa funció, des de l’argentí Marcelo Álvarez fins al mediàtic Jonas Kaufmann. I igualment ho feia una de les veus d’aquesta corda que més admiració aixeca per la seva versatilitat i evolució canora, l’americà Gregory Kunde, al Palacio Euskalduna de Bilbao, amb gran èxit de públic. Al seu costat dos grans cantants més, Inva Mula com a Nedda, i la mezzo italiana Daniella Barcelona, que igualment debutava en aquesta ocasió en el rol de Santuzza. El resultat general va ser de gran èxit. Pràcticament venut tot l’aforament en cada funció i amb una gran resposta d’aplaudiments al final de cadascuna de les òperes.
Un dels aspectes més controvertits va ser la idea de “poble maleït” que serveix de nexe entre ambdues òperes. Aquest locus diabolicus que en la primera part la gelosia d’una amant provoca la mort del seu estimat en un duel d’honor, es perllonga en la segona tot convertint la santa Santuzza en la mare de Canio que assassinarà per gelosia al mateix poble la seva amant perquè el traeix amb un altre dels seus paisans, i així es tanca el cercle fatídic de l’excomunicata.
Rechi situa aquests dos drames a la plaça d’un poble mediterrani i temporalment en l’estètica de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, com una picada d’ullet del verisme operístic al neorealisme del cinema italià. L’única escenografia per a les dues òperes resulta molt tradicional i fins i tot pobra, i obliga el regidor a adaptar-s’hi. Però el més lamentable, sobretot en la Cavalleria va ser la il·luminació, incomprensiblement canviant i dins d’una gamma bastant fosca per ser el Mediterrani l’última referència.
Els cantants van oferir-ne unes versions una mica dispars però amb una qualitat excel·lent.
Com ja hem escrit abans, l’heroi de la nit va ser el tot terreny Gregory Kunde, l’instrument del qual és una cosa prodigiosa, i més sabent que ja passa de les seixanta primaveres. Qui escriu aquestes ratlles li ha sentit cantar en directe des del bel canto més pur d’Il pirata de Bellini fins a l’Otello verdià per tornar a les fioriture rossinianes en l’Otello del Cigne de Pesaro, i ara fa el salt incloent aquests dos papers de tour de force de l’estètica més representativa del verisme italià. ¿Qui pot passar dels 7 Do de pit del Tonio de La fille du régiment a “Vesti la Giuba” de Canio? Que jo conegui, avui dia ningú. El lliurament de Kunde va ser espectacular, sense reserves, però cuidant sempre la línia i el fraseig, però sense perdre per això el dramatisme de tots dos drames. Tal vegada va aconseguir el punt àlgid d’expressivitat dramàtica en la segona òpera més que en Cavalleria, en la qual va lluir aquesta envejable facilitat per a l’agut irrompible i segur en major mesura.
La seva primera partenaire, Daniella Barcelona, que igualment debutava en Santuzza, va aconseguir recuperar per a aquest rol el lirisme que moltes vegades es perd per un excés de melodrama canor que no justifica les veus trencades ni cridaneres que hem escoltat en altres produccions. La mezzo de Triestre ha fet un gran pas de ser una dama händeliana, rossiniana i belliniana en les seves recents incorporacions de més pes, com Les Troyens que vam veure a València fa dues temporades o les seves incorporacions a papers verdians i, ja traspassant al verisme amb aquesta Santuzza que esperem que vagi afermant aquests greus que de vegades se li queden una mica descompensats de volum.
La seva segona partenaire, Inva Mula, va complir amb èxit el seu Nedda, rol que ja porta cantant anys i que fa seu sense cap problema, tot combinant amb elegància els quatre pathos del personatge: el lirisme de la seva relació amb Silvio, la comicitat amb Beppe, el sadisme amb Tonio i el dramatisme amb Canio. Lucca Grassi també va doblar rols, Alfio en Cavalleria i Tonio en Pagliacci, i en cap dels dos va aconseguir arrodonir la seva prestació canora. Problemes de projecció i de brillantor en el registre agut, amb un volum no suficient en els greus, van fer que la seva millor aportació fos l’escènica, però tampoc no va convèncer en aquest terreny.
Per contra, el baríton barceloní Manel Esteve va reafirmar la seva carrera ascendent als teatres lírics del nostre país amb un Silvio fresc, creïble tant físicament com amb el seu instrument. El seu duo amb Nedda va ser dels moments més lírics de la nit. Veu rodona, seguretat tècnica, projecció perfecta i una molt treballada presència escènica ens fan endevinar projectes més ambiciosos per a aquest jove cantant.
José Manuel Zapata, malgrat alguns problemes d’afinació, va arrodonir un Beppe ple de tendresa i comicitat, igual que els altres comprimaris de Cavalleria: la Lola de Nuria Lorenzo i la Mamma Lucia d’Annie Vavrille.
Allesandro Vittiello va ser l’encarregat de concertar tots aquests cantants amb un cor ben lliurat i de so compacte, al costat d’una Orquesta Sinfónica de Navarra de la qual esperàvem més versatilitat i millor qualitat de so en les diferents seccions de corda i vent. Vittiello és un director que en sap i coneix la veu lírica, per aquest motiu permet cantar als cantants sense aclaparar-los amb el pes de l’orquestra verista que de vegades s’utilitza com a escut per fer que les cordes vocals arribin més enllà del necessari per al dramatisme.
Una nit en què el públic va gaudir d’un treball ben fet, sense arestes, i amb algunes idees noves que sempre són d’agrair en el repertori tradicional.
