HOMENATGE A JOAN PONS. Joan Pons. Daniela Dessì. Dolora Zajick. Fabio Armiliato. Josep Bros. Dalmau González. Josep Ruiz. José Julián Frontal. Enric Serra. Carlos Chausson. Simón Orfila. Verònica Werklé, Joana Pons i Suso González, piano. Membres i antics membres del Cor del Gran Teatre del Liceu. Capella Davídica. Direcció dels cors: José Luis Basso i Biel Barceló. Presentació: Ramon Gener. LICEU. 29 DE MAIG DE 2014.
Per Jaume Comellas
La imatge de Joan Pons, barrejat i confós en una massa ingent de coristes que formaven el Cor del Gran Teatre del Liceu, antics companys seus en aquest mateix cor, i la Capella Davídica de Ciutadella, acompanyat també per tres fills seus, dos dels quals membres d’aquest mateix cor, ultra una primera fila d’il·lustres col·legues i amics seus, va significar el cim absolut d’una manifestació extraordinàriament sentida. I amb l’embolcall tan sempre únic malgrat ser tan conegut i repetit del cor “Va pensiero” de Nabucco.
D’aquesta manera el gran baríton menorquí posava fi a la seva carrera en el mateix punt que l’havia començat mig segle abans. Tot un pont enmig del qual ha transcorregut una de les trajectòries més il·lustres de la lírica del país; i aquí que cadascú entengui aquest mot com vulgui; i els catalans tenim el dret de fer-nos-el nostre atès el pes decisiu que Catalunya, o específicament Barcelona, ha tingut en la carrera artística de Joan Pons.
Abans d’aquest moment excepcional, d’una càrrega emotiva intensíssima, la festa havia tingut una mica de tot. Des d’una tria de repertori discutible pel que fa a dos dels cantants més en forma, que ben bé ho van demostrar –Armiliato i Dessì–, el lluïment d’un pletòric Josep Bros i de l’encara vitalíssima Dolora Zajick, el bon fer de Frontal i l’esperable exhibició actoral de Carlos Chausson, alhora exhibint uns recursos vocals d’una gran plenitud. També el bon cantar de Simón Orfila. I així mateix hi va haver una darrera gran lliçó de Joan Pons, que va lluir una frescor de facultats i una brillantor de timbre contradients del seu adéu.
I hi va haver l’emoció mal continguda de Joana Pons a la fi de la tristíssima cançó de comiat definitiu Amics germans d’Antoni Parera Fons; i hi va haver una especialment intensa interpretació de Ponsd’Escolta es vent de Josep Lluís Ortega Monasterio, una mena d’himne nostàlgic de Menorca. I hi va haver, encara, un audiovisual, molt curt i que se n’hi va fer més, perquè la figura de l’homenatjat dóna per a molt.
Com es pot veure, el component de crítica musical passa a un segon pla en benefici de la crònica d’un esdeveniment, amb tota seguretat inoblidable per a tots els que vàrem gaudir del privilegi de viure’l. Perquè aquí el factor afectiu va depassar, i de molt, el purament artístic. Veure companys de Pons al Cor del Liceu caminant feixugament, algun fins i tot recolzant-se en un bastó, constituïa una imatge ben explícita. Una altra gran imatge va ser l’escalf d’un públic absolutament lliurat a Joan Pons, a un gran cantant però també propietari d’una gran riquesa de valors autèntics de tota índole. Persona i cantant van confluir íntimament confosos en el destí de les pulsions afectives dels espectadors.
Però també hi va haver quelcom menys satisfactori: la gasiveria de no confegir un programa en forma de llibre, que hauria constituït un recordatori consistent; la cabdal de la manca d’orquestra, la de suport institucional de casa nostra, i finalment el lliurament d’un obsequi, que semblava sobretot un tràmit.
Joan Pons mereixia, des d’aquesta òptica, molt més. Afortunadament per a ell, l’escalf humà –del públic, dels col·legues i dels antics companys i amics– va superar amb escreix aquestes mancances.
Qui en va sortir afectat va ser la imatge de les institucions polítiques del país, i la de la institució/casa, que va confirmar que està molt lluny de viure els millors moments de la seva història. Una institució que darrerament no havia ofert a Pons satisfaccions merescudes i escaients, tot sigui dit de passada.
