PALAU PIANO. Jean-Efflam Bavouzet, piano. Obres de C. Debussy: Ballade, Tarantelle Styrienne, Clar de lluna (Suite Bergamasque), Arabesque núm. 1, Images (Llibre I), L’isle joyeuse, Images oubliées i 7 Études. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE MAIG DE 2018.
La commemoració del primer centenari de la mort de Debussy ha estat novament recordada en un nou recital de piano al Palau dedicat al compositor francès. Si mesos enrere era Daniel Barenboim qui oferia un recital dedicat a la seva figura, ara el pianista francès Jean-Efflam Bavouzet era l’encarregat d’oferir-nos un recital que va anar in crescendo i que va tenir en una selecció dels Estudis el moment àlgid interpretatiu. Bavouzet és un pianista eclèctic capaç d’aprofundir amb idèntica destresa en el piano de Prokófiev i en el de Beethoven, Bartók o Stravinsky. Ha treballat amb Boulez i Stockhausen, i ha estat dirigit per batutes del renom de Dutoit, Davis, Ashkenazy o Noseda. Però Bavouzet sent una especial inclinació vers el piano francès; el seu Ravel i el seu Debussy han estat constantment aclamats per l’obtenció de timbres, de sonoritats, de colors.
Com recordava Françoise-René de Tranchefort, Debussy va ser el primer compositor d’Occident que componia amb sons més que no pas amb notes. I certament aquesta premissa resulta del tot apropiada per explicar la manera que té Bavouzet d’apropar-se a l’estètica de Debussy. Davant d’un Palau que presentava una bona entrada, Bavouzet va plantejar-nos un Debussy en què recollia la ductilitat del seu estil, la llibertat de la frase melòdica, la varietat de les estructures rítmiques. Però sobretot la netedat en l’articulació i l’ús del pedal, cuidat fins al detall, esdevenien mitjans tècnics imprescindibles per aconseguir recrear la personal atmosfera de la música del compositor francès. Amb un programa que estava dissenyat amb obres de diverses etapes compositives –des de les pàgines de joventut escrites a la darreria del segle XIX, com l’Arabesque núm. 1 o l’encantadora Ballade amb el seu suggeridor final modal, fins a assolir el punt àlgid amb una selecció dels Estudis–, la musicalitat de Bavouzet ens va portar a copsar tota aquella paleta de colors, de màgiques sonoritats inherents al piano de Debussy. Ja com a cloenda de la primera part va oferir una interpretació plena de color i velocitat de L’isle joyeuse amb un pianisme dotat d’un virtuosisme enlluernador.
Però va ser en els set Estudis que el pianista francès va programar a la segona part quan va assolir el punt àlgid interpretatiu. Escrits en la plenitud de la Gran Guerra, en aquesta obra es troba la quinta essència de l’estètica de Debussy fruit de la recerca del llenguatge més essencial, del profund estudi dels timbres, de la creació d’una atmosfera que, malgrat que tinguin com a finalitat el treball de les terceres, sextes, octaves o les sonoritats oposades, cal que hi quedi palesa aquella musicalitat segell inconfusible de Debussy. Bavouzet va saber trobar el punt d’equilibri entre tècnica i sonoritat, entre calidesa i majestuositat. Va tocar l’Estudi dedicat als arpegis de manera distesa i expressant tota la ironia que hi és implícita; va elevar l’obra més emblemàtica de la col·lecció –l’Estudi de les sonoritats oposades– a una explotació màxima dels timbres fins a arribar a unes cotes interpretatives només a l’abast de ben pocs escollits. Bavouzet és un pianista elegant i refinat, dominador del so, molt proper a l’estil llegat per Ciccolini o Thibaudet, sense oblidar el bon gust de l’oníric Debussy llegat pel geni d’Arrau. Li encanta lluir el seu rapidíssim articulat, precís, regular en l’atac. Els Focs d’artifici ja fora de programa van esdevenir un exemple més d’aquesta manera de tocar tendent a l’explosió de sonoritats i a l’obtenció constant de colors per aconseguir l’atmosfera més adient i així poder aprofundir amb poderosa personalitat en cadascuna de les obres que passaven per les seves mans.
*Imatge destacada: Jean-Efflam Bavouzet. © Guy Vivien (foto d’arxiu)
