GRAN CONCERT DE LA CINTA. ¡Oh, feliz Tortosa! Belén Roig i Marina Cuesta, sopranos. Cor Ad Libitum. Harmonia del Parnàs. Marian Rosa Montagut, clave i direcció. Obres de Josep Escorihuela i José Pradas Gallén. CATEDRAL DE TORTOSA. 9 DE SETEMBRE DE 2023.
La Reial Arxiconfraria de Nostra Senyora de la Cinta de Tortosa va organitzar un concert solemne a la catedral de la ciutat amb motiu de les festes de la patrona, protagonitzat per un dels conjunts instrumentals més destacats del panorama actual en l’àmbit de la música barroca hispànica, Harmonia del Parnàs, amb seu a València però integrat per músics de diverses contrades. La musicòloga i clavecinista valenciana Marian Rosa Montagut va fundar aquest conjunt fa just vint anys i segueix dirigint-lo des del clavicèmbal en una trajectòria farcida d’èxits, amb concerts i gires per Europa, els Estats Units i l’Amèrica Llatina, i amb un llegat de vuit cedés que li han proporcionat el reconeixement i prestigi de què gaudeixen actualment.
Però el més valuós de la tasca que fa aquesta formació, i que és motiu més que suficient per comentar aquesta actuació i la feina que hi ha al darrere, és el treball ingent de recuperació de repertori que roman encara oblidat en arxius, silenciat des de fa gairebé tres segles, i que és una baula fonamental per entendre l’evolució històrica de la música al nostre país. Harmonia del Parnàs té diversos fronts oberts en el terreny de la música prèvia al 1800, però un dels seus cavalls de batalla és exhumar dels nostres arxius els manuscrits valuosos d’autors autòctons i donar-los vida en les millors condicions, a través d’interpretacions amb criteris històrics, instruments d’època i amb músics excel·lents i compromesos. I això és el que vam presenciar en aquest concert a la seu de Tortosa, amb molt de públic (i presència de moltes autoritats locals) disposat a assaborir la música que precisament va sonar en aquest mateix temple durant el segle XVIII, composta pels mestres de capella que hi van treballar i dedicada a la santa patrona de la ciutat, la Cinta.
El repertori contenia obres religioses, bàsicament villancets (forma musical pròpia del Barroc, propera a la cantata, amb parts instrumentals i vocals) de dos autors que van estar vinculats en major o menor mesura a la catedral tortosina: Josep Escorihuela, mestre de capella de la seu durant quatre dècades, i José Pradas Gallén, mestre a Algemesí, Castelló i a la seu de València. Algunes d’aquestes obres estan dedicades al culte i la celebració de la Verge de la Cinta de Tortosa, les partitures es conserven a l’arxiu de la catedral (i alguna a la de València) i de ben segur s’interpretaven regularment en aquest temple durant el segle XVIII a càrrec de la capella musical que hi havia. Un dels casos paradigmàtics és el villancet Trono sagrado de luces de Pradas Gallén, que va ser compost per a la inauguració, el segon diumenge d’octubre de l’any 1725, de l’esplèndida capella de la Cinta, una monumental obra mestra del Barroc català situada a la primera capella de l’esquerra de la seu tortosina. Aquest brillant villancet va ser l’obra que va cloure el concert.
Cal destacar que tota la labor d’investigació, transcripció i edició d’aquesta música ha estat a càrrec de la directora, Maria Rosa Montagut, que és una autèntica especialista en aquest repertori. De fet, ella també ha recuperat les fonts, ha reconstruït el material i ha fet un estudi de la interpretació d’aquestes peces: la seva investigació, plasmada en interessants articles, alguns d’accessibles a la xarxa, ha aprofundit en la composició i els membres de la capella musical de la seu en aquells anys, del repertori que s’hi feia, dels usos i costums i, en definitiva, de la vida musical a la ciutat de Tortosa que, recordem-ho, va ser durant segles una de les més rellevants del país. Per tant, aquest concert ha tingut uns fonaments històrics de rigor musicològic enorme.
Harmonia del Parnàs es va presentar a Tortosa amb cinc instruments de corda aguda i un baix continu ben nodrit (viola de gamba, contrabaix, baixó, clave i orgue) que es van mostrar ben compenetrats i amb una transparència de so admirable, tot refinant-se a mesura que avançava el concert. L’acústica reverberant del majestuós temple gòtic tortosí no va afavorir la nitidesa en la percepció del so, però els passatges homofònics van quedar molt lluïts. El pes dels textos cantats el duien dues sopranos solistes, habituals en els projectes d’aquesta formació i amb un timbre molt adequat per a aquest repertori: Belén Roig, de veu potent, dicció diàfana i alt sentit dramàtic, que va lluir especialment en les agilitats i colorature de l’ària del villancet ¡No vengo de guerra! d’Escorihuela, i Marina Cuesta, amb una veu cristal·lina i etèria però amb molta personalitat, perfectament compenetrada i equilibrada en els duets.
Va ser una descoberta agradable el cor Ad Libitum, que és el cor de cambra de l’Escola Coral Veus Juntes de Quart de Poblet, format per una vintena llarga de cantaires joves però experimentats. Una formació molt premiada i amb un historial important, que va intervenir en quatre de les set obres del programa amb una precisió envejable: veus poc potents però sòlides, polides i molt ben treballades.
També va ser un goig escoltar dues estrenes en època moderna: els villancets ¡Oh, feliz Tortosa! i ¡No vengo de guerra!, totes dues de Josep Escorihuela, recuperades per a l’ocasió per la directora del concert, que és l’ànima de tot aquest projecte. S’hauria agraït molt tenir entre mans els textos de tots aquests villancets, perquè permeten entendre la dimensió social del repertori i la connexió amb els destinataris de fa tres-cents anys. No obstant això, el públic, orgullós de veure reviscut un patrimoni tan valuós, que és molt seu i que el reivindica com a fidel devot de la Cinta, va esclatar en una ovació final que es va veure recompensada per una propina esperada i estimada: l’Himne a la Cinta, compost fa poc més de cent anys pel beat J. M. Peris amb textos de Joan Moreira i que va permetre participar en la interpretació a tots els assistents.
I amb el bon regust que ens va deixar un concert com aquest, i constatant l’esplèndid estat de forma d’un conjunt musical com el que lidera Marian Rosa Montagut des de fa vint anys i que es passeja arreu del món mostrant les grans descobertes del repertori autòcton (cosa que no fa pràcticament ningú més), sorprèn profundament que Harmonia del Parnàs no hagi actuat mai (hi insisteixo: mai) als grans escenaris del nostre país (Palau de la Música, L’Auditori…) ni en festivals de música antiga que es vanten de tenir els millors: és sorprenent i decebedor alhora, i mostra llacunes difícils d’excusar en programacions que haurien d’estar a l’aguait de tot el que es cou al món musical autòcton (són valencians) i dels projectes valuosos i solvents de recuperació del nostre patrimoni musical.
Imatge destacada: (c) Tomás Serrato.
