FEMAP. Lina Tur, violí. Dani Espasa, clavicèmbal. Obres de Corelli i Händel. SANT JULIÀ DE CEURÓ. 26 D’AGOST DE 2017.
Per Josep Barcons
Dani Espasa i Lina Tur foren els encarregats de tancar la setena edició del FEMAP amb tres concerts consecutius a les Guinguetes (o Bourg-Madame), Ceuró i el Castell de Mur, els dies 25, 26 i 27 d’agost. La clausura del Festival fou joiosa, no sols per l’alt nivell interpretatiu, sinó literalment pel repertori interpretat. I és que Tur i Espasa van presentar part del seu nou treball discogràfic, dedicat a les sonates d’Arcangelo Corelli i titulat, precisament, La Gioia.
Tur i Espasa van optar per intercalar els joiosos joiells escrits per Corelli en el seu opus 5 amb sonates de Händel, escrites seguint l’estela del seu predecessor italià. I és que, tal com va dir la violinista evissenca, “després que l’1 de gener de 1700 Corelli publiqués les 12 sonates de l’opus 5, mai res més no tornaria a ser el mateix en la història del violí”. I gosaríem afegir que escoltar aquests Corelli i aquests Händel sorgits de la mà d’Espasa i Tur en un entorn com el de Ceuró, fa que ells mateixos tampoc no tornin a ser mai més el mateix. Perquè el tàndem Tur-Espasa els diu amb una eloqüència, una vivacitat, un temperament i una entrega absoluts. I això els confereix una intensitat que fa que els tres segles que ens separen d’aquelles obres quedin reduïts a pràcticament no res.
Per això, i per la peculiaritat de l’entorn, aquest penúltim concert del FEMAP d’enguany brindava –com passa sovint en diverses de les seves propostes– una experiència exquisita i exclusiva. I és que, bo i plena, l’església de Ceuró comptava només amb una cinquantena de persones: l’amplada de la nau amb prou feines permetia encabir-hi el clavicèmbal, i la cadira més allunyada dels intèrprets amb prou feines n’estava 10 metres separada. Però aquesta proximitat –que és una gran aliada de cara a propiciar experiències estètiques de primer ordre, tal com va passar– va fer una petita mala passada acústica als intèrprets. I és que la peculiaritat arquitectònica d’aquesta esglesiola romànica suspesa en una cinglera, va fer que el violí de Lina Tur emmascarés el clave de Dani Espasa, fins al punt de devorar-lo en diversos moments. I és que, afavorides per l’acústica de túnel del temple, les cordes de tripa de l’instrument sonaven amb la potència penetrant de les cordes metàl·liques, rere les quals el minuciós quefer de Dani Espasa al clavicèmbal s’estavellava sovint. És cert que Lina Tur toca amb una fúria i una impetuositat tan poc comunes com captivadores; però aquest rapte ve endolcit també per la delicadesa i el preciosisme amb què treu matisos del seu instrument i amb l’equilibri que tenen les seves versions. Però amb l’acústica de Ceuró, quasi n’hi hauria hagut prou amb un sottovoce permanent, perquè el violí quedava passat pel sedàs de l’amplificació, mentre que el clave quedava massa relegat a un segon pla.
A la segona part, va ser una bona opció anar a l’última fila, per tal que el so del violí deixés d’aclaparar. Perquè el cert és que –després d’encetar el concert amb una apoteòsica Sonata en Re major de Händel que entrava per les orelles i pels porus de la pell– la contínua exposició a la intensitat sonora del violí resultava quasi intimidatòria, tal com va passar en la Primera Sonata de Corelli (també en Re major) i en la 359a de Händel (en Re menor). Cinc o sis metres més enllà, la distància física es feia pertinent i permetia escoltar els dos Corelli i el Händel de la segona part amb molt més equilibri, i gaudint tothora de la gracilitat, l’humor, la densitat, la rauxa, la serenor i la màgia amb què Tur i Espasa servien el repertori escollit. El lament de l’“Adagio” de la Cinquena Sonata de Corelli va resultar corprenedor, amb manifesta emocionalitat en cada gest. I el passeig pel tema i les vint-i-tres variacions de la Dotzena Sonata, l’arxiconeguda “Follia”, va ser un viatge d’alçada que va deixar el paladar a punt per degustar un bon cava rosat i una excel·lent coca de Guerres servida per la gent del castell de Ceuró.
És precisament amb aquesta sonata, la dotzena, que es clou l’enregistrament d’Espasa i Tur dedicat a Corelli: un doble CD brillant que val la pena paladejar de tant en tant, a l’espera que amb Dani Espasa o amb altres components de MUsica ALcheMica, Lina Tur ens brindi properament (i ja en sabem quelcom, d’un possible projecte de filiació hongaresa) algun altre joiell joiós.
