Josep Colom. Un pianista de culte
Oriol Pérez Treviño
Dinsic Publicacions Musicals, 2023. 182 pàgines.
Ho he escrit en anteriors ocasions en aquest mitjà: més enllà del seu ampli catàleg de partitures i mètodes pedagògics, durant el darrer lustre Dinsic Publicacions Musicals està potenciant el seu ventall de títols musicogràfics. De fet, són diverses les biografies, els assajos, estudis d’autors autòctons i alguna traducció que han enriquit el panorama català amb col·leccions i monografies que normalitzen el català en aquest camp tan anèmic i mancat de referents, correspost per un mercat consumidor francament limitat.
Ara l’hiperactiu musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972) acaba de veure publicat un recull de converses seves amb i sobre el pianista, pedagog i compositor –ocasional– Josep Maria Colom (Barcelona, 1947). Elaborades en un homenatge velat pel setanta-cinquè aniversari del protagonista el 2022, han superat l’inconvenient que ell no conserva els seus programes de concert, ni les ressenyes, i només molt poques fotografies que puguin il·lustrar-ne la trajectòria, personalitat i vivències. Un fet que complica la tasca documental i requeriria una àmplia recerca en hemeroteques i institucions musicals, a més d’arxius personals. De fet, només hi ha una fotografia a la pàgina 39, del 10 de maig de 1989, on apareix amb la flautista Aristhaïa Cash, acompanyats pel compositor i pedagog Joan Guinjoan. Un Guinjoan, també pianista, que va ser tan fonamental en l’endreçament tècnic pianístic de Colom com l’estada a París ho va ser en la faceta personal, atesa la crisi i el replantejament vital que va implicar-li.
Com queda dit al preàmbul, es tracta d’un llibre de converses repartides en onze capítols on prenen part una constel·lació de personalitats (Josep Pons, Joan Enric Lluna, Josep Maria Escribano…) que no només aporten la seva perspectiva i records al voltant de Colom, ja que també permeten conèixer-los a ells mateixos. Entre aquests, cal destacar el diàleg amb la seva germana Maria Lluïsa, a qui es descobreix i reivindica com una professional de notable carrera a l’estranger. També, la xerrada amb Javier Perianes i, significativament la de Benet Casablancas, que, de llarg, és la més substanciosa i analítica en relació amb el pianisme del protagonista, ja que explicita alguns paràmetres tècnics i musicals (per exemple, la seva desenvolupada oïda harmònica) sense la retòrica vàcua basada en adjectius elogiosos d’altres testimonis recollits en aquestes pàgines.
El darrer apartat, l’annex final en set parts, bàsicament recull una indexació del repertori, amb qui ha tocat la música i els músics que es poden considerar deixebles de Josep Maria Colom. En aquest sentit, s’hauria agraït un detall de les composicions enregistrades més enllà d’apuntar el nom genèric del disc, de la mateixa manera que s’enyora llegir les percepcions del mateix Colom a l’entorn de les exigències implícites, les qualitats sensuals i les possibilitats expressives de les obres que ha estudiat en profunditat i que ha interpretat. És a dir, s’hi parla poc de música i de les músiques concretes que l’han consagrat com l’artista íntegre, autèntic i obert, tal com es recorda en un dels capítols. Un repertori, per cert, que més enllà de Beethoven Chopin o Mompou, presenta al·licients com ara alguns compositors contemporanis catalans, l’espanyol Santiago Masarnau i les compositores Montgeroult, Fanny Mendelssohn, Clara Schumann, Chaminade i Bonis.
D’altra banda i malgrat la reincidència en algunes idees i fets, Pérez Treviño introdueix observacions enriquidores que dinamitzen i recondueixen les converses i en què troba l’encaix de temes com la seva catalanitat, la llengua i la família. En aquesta línia, les seves aportacions també en naturalitzen la faceta d’humanista amb digressions en què reflexiona sobre l’etiqueta “de culte” o les relacions entre mestres i deixebles. A més, documenta alguns fets i les personalitats musicals que van apareixent en un nodrit aparat de notes a peu de pàgina amb vocació de personalia documental, especialment agraïda en el cas de les vinculades a l’àmbit català.
Per tot plegat, sense ser una biografia, aquest volum supleix la possibilitat immediata de fer-ne una. I més quan amb el sa toc d’humor i ironia que el caracteritza, el propi Colom reconeix una notòria manca d’interès a elaborar-ne una, fruit també de la distància relativista respecte de si mateix i la percepció vehiculada pel títol del llibre de ser realment “un pianista de culte”. Benvingut sigui, doncs, aquest primer testimoni una mica massa hagiogràfic dins les dificultats que presenta, però que oportunament homenatja en vida una de les nostres patums musicals amb un tarannà molt amè.
Imatge destacada: (c) Paz Fernández.
