BCN CLÀSSICS. Erika Grimaldi, Teresa Iervolino, Airam Hernández, José Antonio López. Orfeón Donostiarra. ADDA Simfònica Alicante. Josep Vicent, director. X. Montsalvatge: Cant espiritual. L. Beeethoven: Simfonia núm. 9, op. 125, “Coral”. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE DESEMBRE DE 2023.
L’Orquestra de l’Auditori de la Diputació d’Alacant, ADDA Simfònica Alicante –així és com combina dues llengües en un mateix nom oficial– va elaborar un programa molt encertat per a la gira que li ha permès l’esperat debut en diversos escenaris de l’Estat (és una formació molt jove, amb prou feines cinc anys d’edat), entre els quals el Palau de la Música, on va arribar de bracet de BCN Clàssics.
Aparellar el Cant espiritual de Montsalvatge i la Novena Simfonia de Beethoven afegia a l’atractiu d’una obra emblemàtica com a carta de presentació, la programació –no ens atrevim a parlar de recuperació– d’una partitura bellíssima i massa poc escoltada, estrenada fa més de seixanta anys per l’Orfeó Català, que la va premiar en un concurs propi de recorregut efímer. Reblava el clau la col·laboració amb l’Orfeón Donostiarra, després d’un cert temps d’ençà de l’última actuació a Barcelona.
L’obra del compositor gironí va ser afrontada amb certa contenció, sumada a la fredor pròpia de l’inici del concert, però va ser potser gràcies a les dosis extres de concentració que en va resultar una interpretació digníssima, que va permetre apreciar-ne tant la destresa com els matisos i que va extreure el millor, tant del director com de l’orquestra i, sobretot, del cor, amb evident treball de pronunciació del text de Maragall.
En canvi, la lectura de la més expansiva Novena va ser sorprenentment plana, en bona mesura per les indicacions del director, que hauria pogut demanar més gruix sonor de la generosa plantilla orquestral, en alguns moments, i ser més precís, en d’altres, com algunes entrades o canvis de compàs o de caràcter de la complexíssima partitura.
És clar que, des de determinades zones de la platea del Palau, els estossecs incessants –i inadmissibles– van arruïnar completament passatges del segon i tercer moviments i van convertir en llarga agonia l’arribada al quart, que va ser més encertat en general. Aquí, Vicent –que va dirigir sense podi i, en molts moments, sense batuta– no va encadenar-lo amb el tercer com es fa sovint i com hauria pogut, ja que havia fet sortir el quartet solista a l’escenari de bon principi. Les prestacions de l’Orfeón Donostiarra van ser excel·lents, amb veus segures, timbrades i sobrades de volum en totes les cordes, a més de bona dicció del text –que, per cert, tant havia inspirat Maragall. El cor es deu saber l’obra literalment de memòria, tot i que va cantar-la amb partitura. Entre els solistes, va destacar especialment el baríton José Antonio López, també bregat en batalles com aquesta.
El concert estava dedicat, potser per la seva component vocal, al centenari de Victòria dels Àngels, si bé tan sols s’hi feia un discret esment al programa de mà.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
