CICLE CORAL OREFÉO CATALÀ. Concert del 125è aniversari de l’Orfeó Català. Orquestra Camera Musicae. Orfeó Català. Marta Mathéu, soprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Joan Cabero, tenor. Josep-Ramon Olivé, baríton. Dir.: Josep Vila i Casañas. Obres de Josep Vila i Casañas. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE MAIG DE 2016.
Per Jaume Comellas
No resulta fàcil davant d’un concert de les característiques del que ens ocupa de destriar què és crònica i què és crítica. El fet que damunt, o paral·lelament, s’hi situés el comiat al capdavant de l’Orfeó Català de qui l’ha comandat ni més ni menys que divuit anys, esdevé molt més que un component afegit; oimés quan hi ha comiats de diverses característiques, i aquesta, per força, no era precisament de les més grates per al protagonista. I això, no podia ser altrament, espessia l’ambient d’una càrrega difícil de catalogar: limitar-la a l’emotiva és reduir l’abast qualificatiu.
Però bé, cal parlar de música, perquè per damunt de tot, se’n va viure molta i de qualitat. Deslliurats dels tipus de prejudicis exposats, el concert va tenir una notable envergadura i gruix musical. I a la base d’aquesta realitat, dues composicions esplèndides de Josep Vila. La primera –Te Deum, ja estrenada– i la segona, estrena, Veni Creator Spiritus, encàrrec de l’Orfeó Català per al 125è aniversari.
Te Deum, com indica el títol, és un cant d’acció de gràcies al Senyor, i és composta per a cor i mezzosoprano amb una durada d’uns vint minuts, mentre que la segona té un caràcter d’oratori, en el qual el compositor lliga textos bíblics amb altres de profans en una crida còsmica a la salvació de l’univers.
Amb el substrat comú religiós, en conjunt les dues obres conflueixen també en una imatge de potència creativa extraordinària. La relativa durada de la primera no li impedeix acollir una gran varietat de recursos expressius, que es desfermen generosament en els cinquanta minuts de l’extraordinari Veni Creator Spiritus. El compositor atorga al cor els textos bíblics en llatí i a les veus solistes els profans en la llengua original en un aplec que inclou sant Joan de la Creu, Walt Whitman, Christine de Pisan, Ramon Llull i Friedrich Hölderlin; damunt del conjunt literari confegeix un riquíssim joc de contrastos d’una gran autenticitat, riquesa i, hi insisteixo, potència. Vila domina amb mestratge els recursos de la composició coral, i basant-s’hi construeix un discurs ric en contingut autènticament musical.
Aquest domini de l’escriptura coral, a més, dóna a la seva obra una gran fluïdesa: la seva escriptura, per emprar un exemple prosaic, juga a favor dels cantants –cor i solistes– i fa que tot transiti de manera natural, sense enganys artificials: contrastos, tensions, exultació, reflexió, joia, misticisme…, tot se succeeix a través d’un discurs coherent, ben articulat, ben “progressat” si se’ns permet l’expressió, en el qual tot esdevé conseqüència natural, insisteixo en el concepte, d’acord amb un pla prefixat lúcidament. I amb aquesta explicació no voldria fer la impressió que és una obra cerebral, només d’ofici. Quedar-se en aquesta imatge seria reduccionista, perquè, i això és el més important, tot està al servei d’un cosmos profundament creatiu, o sigui poètic, o sigui transmissor de transcendència. Magnífic, el regal que Josep Vila ha ofert a l’Orfeó Català i, naturalment, al repertori coral català.
La interpretació va estar a l’alçària de les circumstàncies, amb un cor que no necessitava ser estimulat, i quatre veus solistes amb la grata sorpresa del recuperat tenor Joan Cabero, al costat de Gemma Coma-Alabert, especialment feliç en el Te Deum, el jove i cada dia més consolidat Josep Ramon-Olivé i Marta Mathéu, una cantant que sempre dóna un quelcom de plus, de misteri, en el sentit més satisfactori de l’expressió.
Molt bones prestacions, finalment, de la jove Orquestra Camera Musicae tot afrontant determinats moments compromesos.
