Obres de Wolfgang A. Mozart, Christoph W. Gluck, Joseph Haydn et al. Daniel Hope, violí i director. Zurich Chamber Orchestra. Deutsche Grammophon, 2018
Daniel Hope ha adquirit gran notorietat, en bona mesura, per la participació en el projecte vivaldià de Max Richter. Però el violinista és així mateix responsable d’altres enregistraments interessants, com el que va protagonitzar al costat del pianista Sebastian Knauer i Roger Norrington al capdavant de la Camerata Salzburg, tot oferint una lectura del prometedor i arriscat Concert per a violí i piano de Wolfgang A. Mozart, amb un sol moviment enllestit: el primer (essent el concert completat amb adaptacions de sonates per a aquests instruments i acompanyament de l’orquestra). La vivacitat del fraseig de Hope, característicament dinàmic, es retroba en aquest viatge, eloqüentment titulat Journey to Mozart. No es tracta d’una introducció –pròpiament dita– a l’obra del salzburguès, sinó a la seva concepció del tractament del violí. Juntament amb la vehemència i expressivitat del solista –i de la Zurich Chamber Orchestra, que dirigeix– és mèrit específic d’aquest disc el fet de compilar algunes de les obres que, en el context de la creativitat mozartiana, van poder haver influït en l’elaboració dels seus Concerts per a violí i, en termes més amplis, en el tractament melòdic de les peces simfòniques per part del concertino. En aquest sentit, trobem des de peces contemporànies que Mozart va haver de tenir molt presents, com l’Orfeo ed Euridice de Gluck (els dos passatges instrumentals més cèlebres són aquí liderats pel violí de Hope), així com un Concert per a violí de Josef Haydn, i del menys conegut Josef Mysliveček, compositor nascut a la mateixa dècada que Haydn, és a dir uns vint anys abans i molt celebrat a la seva època. Per descomptat, no hi podia faltar la petjada del compositor homenatjat, essent-ne l’escollit el Concert per a violí núm. 3, en Sol major, KV 216, un dels més representatius del seu geni. Sense ser obertament virtuós, sí que evidencia una actitud jocosa i creativa, d’acord amb la data de composició per Mozart, que retrobem als Concerts coetanis. També del 1775 són el vistós i emotiu Concert núm. 4, en Re major, KV 217 i, per descomptat, el celebrat Concert núm. 5, en La major, KV 218, que conclou amb una melodia d’inspiració turca, d’acord amb la moda de l’època. En aquest sentit, i gairebé a manera de bonus track, Hope ofereix una transcripció de la Marxa turca amb acompanyament d’orquestra que farà les delícies fins i tot dels oients cansats que s’associï el nom de Mozart a una composició que no deixa de ser menor, en comparació amb les seves últimes Simfonies, la trilogia operística amb Da Ponte o els seus Concerts per a piano.
