BCN CLÀSSICS. Gustav Mahler Jugendorchester. Christian Gerhaher, baríton. Dir.: Daniel Harding. Obres de Berlioz i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE MARÇ DE 2017.
Per Jacobo Zabalo
El projecte que el mestre Abbado va idear, amb la creació d’una orquestra formada per joves vinguts de diferents parts del planeta i de contrastada excel·lència musical, segueix donant els seus fruits. La Gustav Mahler Jugendorchester es va presentar al Palau de la Música amb un programa molt atractiu, comandada per un dels directors més en forma de l’actualitat. Com hem tingut la sort de comprovar en diverses ocasions els últims anys, Daniel Harding demostra una gran lucidesa en les seves versions, sempre atent a la coherència dels tempi i a la correcta interrelació de seccions, a més d’emfàtic –motivador, es podria dir avui dia– en les indicacions que des del podi dispensa. La joventut dels partícips no només s’evidencià en mirades –combinen admiració i gratitud cap al mestre–, sinó també, més important, en el correspost èmfasi dels seus atacs, que no van deixar de ser precisos, d’una pulcritud molt notòria al llarg de la vetllada.
Les belles cançons del cicle Les nuits d’été d’Hector Berlioz, programat a la primera part, van comptar amb la intervenció del baríton Christian Gerhaher, cantant acostumat als principals escenaris i orquestres. Com era d’esperar, des de la inicial “Vilanelle”, que refereix l’arribada de l’època propícia per a l’amor, es va poder apreciar un control vocal i un aplom característics. Els poemes de Théophile Gautier poden no ser avui dia massa coneguts, però en la versió musical de Berlioz gaudeixen d’un relleu que els fa més interessants, si és possible. L’autor va ser molt cèlebre en la seva època, però avui solem recordar-lo per una al·lusió de Baudelaire, ja que a ell –“Au poète impeccable”– va dedicar les seves fleures maladives; l’expressió, per cert, apareix així mateix en una de les poesies d’aquest cicle. Es tracta d’una sèrie de cançons que en efecte abunden en els sentiments més foscos i intensos, en les vivències infaustes que eventualment acompanyen l’amor. És colpidora la recurrent imprecació de “Sur les lagunes”, davant la irreversible partida de l’estimada, que recupera el tema subsegüent, “Absence”, i remata, per si no fos suficient, la cançó “Au cimetière”. L’orquestració tendeix a ser discreta, subtil, cedint el protagonisme al paper solista, generalment reservat a una veu femenina, com en les seves primeres execucions. El carisma de les melodies es presta a un timbre de soprano, i fins i tot de mezzo (per exemple en la recent versió de Minkowski amb Anne Sofie von Otter). Són registres que permeten lluir millor els secrets dels versos de Gautier, que en qualsevol cas es beneficien d’un suport orquestral preciosista. En l’ocasió del Palau, els instruments solistes, atents a les indicacions de Harding i potser inspirats per la qualitat del cant de Gerhaher, al bell mig de l’escenari, varen propiciar una versió meritòria.
La programació d’una simfonia de Robert Schumann –compositor en un sentit considerat com a tòpicament romàntic, accessible des del sentiment, però en un altre sentit titllat d’inspirat, incomprensible o si més no inconnex en les seves decisions compositives a gran escala– hauria d’entendre’s en si mateixa com un repte fascinant, i posar tots els mitjans perquè es converteixi, en efecte, en un esdeveniment únic. Així és com ho va entendre Daniel Harding, en potenciar les millors aptituds de la Mahler Jugendorchester; començant per una portentosa secció de corda, molt nombrosa, absolutament precisa i vehement en les escomeses que acostumen a requerir les partitures simfòniques de Schumann. Peculiar, molt identificable és la seva forma de compondre, amb estrèpits que s’alternen de banda a banda del planter, en embat dialèctic que no augura una resolució feliç. Alterna homofonia i polifonia, intervencions solistes de les fustes que esquincen l’aire, esgrimint una veritat tot just verbalitzable. Es podria pensar que escriu Schumann de forma impulsiva, a força de rampells; i els dos primers moviments són en efecte d’una violència difícil de contenir. El tercer aclareix tot dubte quant a la seva habilitat per crear melodies, i fins i tot podríem dir a propòsit de la seva complexa realitat anímica. L’“Adagio espressivo” és incandescent i gèlid, expressa tant, que en efecte s’abisma a l’inexpressable. Daniel Harding va aconseguir tensar la corda sense arribar a l’extrem de la ruptura, que Schumann tempta amb estranya recurrència, al llarg de la seva obra. L’últim moviment, més amable i recapitulatiu, com reconciliador de les energies alliberades, va demostrar novament el protagonisme de la corda i la gran capacitat del director per extreure el millor dels joves intèrprets. El somriure en els seus rostres no podia ser més simptomàtic. Una satisfacció corresposta, com també el sentiment de gratitud.
