ESTIU AL PALAU. Juan de la Rubia, orgue. Obres de J.S. Bach, Saint-Saëns, Gigout i Vierne. PALAU DE LA MÚSICA. 27 D’AGOST DE 2020.
Entre la interessant programació estival del Palau de la Música Catalana, hem pogut gaudir de l’instrument rei que presideix la Sala de Concerts –el gran orgue construït per la Casa Walcker la primera dècada del segle passat i restaurat un segle després pel gran orguener Gerhard Grenzing–, de les mans d’un dels organistes més prestigiosos del país, el castellonenc Juan de la Rubia.
Un programa centrat en compositors organistes ens va fer viatjar des del jove Johann Sebastian Bach fins a la primera part del segle XX amb Louis Vierne, passant per uns altres dos compositors francesos de referència en la literatura organística: Camille Saint-Saëns i el no tan mediàtic Eugène Gigout. Un programa tan interessant com variat que ens va redescobrir sonorament una de les icones del Palau en totes les seves possibilitats tímbriques i estilístiques.
Juan de la Rubia, a més de la seva labor pedagògica a l’ESMUC i de culte a la basílica de la Sagrada Família, on ocupa el càrrec d’organista titular, té una agenda com a concertista farcida de compromisos que l’han dut aquesta temporada de Moscou a Stuttgart, de Tolosa al Japó i a una infinitat d’orgues del nostre país. Per això ha estat una sort, en aquest final de l’estiu, de tornar a retrobar-nos amb la seva manera tan fresca i directa d’entendre la interpretació organística, moltes vegades titllada de seriosa, elitista i un poc allunyada de les programacions de les sales de concerts com a instrument solista. Amb interessants i breus introduccions per part de l’intèrpret, en català –seria revisable, davant una presència de públic estranger, que s’anés combinant aquesta llengua amb l’anglès–, va contextualitzar les diverses obres de manera amena, tot substituint la no impressió del programa de mà per guardar les mesures de seguretat arran de la COVID-19.
Quatre obres del gran Johann Sebastian Bach van obrir el concert, tot començant amb el Preludi i fuga en Sol major, BWV 550, obra de joventut amb una gran càrrega de virtuosisme, en què De la Rubia va oferir una bona prestació del pedaler, així com del registre més aflautat en la segona secció, i donant lloc així a una fuga diàfana amb caràcter més dansable i trencant el hieratisme d’aquesta forma musical de què Bach es va convertir en referent. El Preludi basat en el coral “An Wasserflüssen Babylon” ens va mostrar novament la seva eficàcia en la part del pedaler, amb la contraposició de dues melodies dins del caràcter solemne i mostrant també una gran varietat tímbrica per revelar les diferents veus d’aquesta forma musical típicament luterana. Aquest primer bloc dedicat al mestre del contrapunt el van tancar –valgui la redundància– dos contrapunts de l’obra més intel·lectual i testament musical del compositor d’Eisenach: L’art de la fuga. El número IX va destacar per la netedat d’atac en el teclat superior amb un ritme trepidant, que ens va fer pensar més en una escriptura clavecinística que no pas organística, i va contrastar amb la complexitat harmònica del “Contrapunctus” XI, ple de cromatismes i harmonies més elaborades en un crescendo d’efecte gairebé magnètic.
Si hi ha hagut un país que també ha donat i dona fins als nostres dies importància a la composició i interpretació de l’orgue, aquest és França, del qual Juan de la Rubia ens va mostrar tres compositors dels segles XIX i XX com a segona part del programa. Més enllà de la Dansa macabra, l’òpera Samson et Dalila i el Carnaval dels animals, Camille Saint-Saëns posseeix una extensa obra en molt variats gèneres, entre els quals destaquen les composicions per a orgue, de les quals vam poder escoltar la Fantasia en Mi bemoll major que ens va fer viatjar de la seriositat intel·lectual del contrapunt germànic al joc de les coquettes parisenques, tot destacant una segona secció més plena de tutti i de jocs irònics imitatius.
Tant Camile Saint-Saëns com el seu contemporani i alumne Eugène Gigout van ser convidats a visitar i tocar el magnífic orgue d’Amezua que es va construir per a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i que se situava en el desgraciadament enderrocat Palau de Belles Arts. De Gigout vam poder escoltar l’“Scherzo”, peça que fa la número vuit de les Dix pièces pour orgue, inspirada en un ball de les ondines, alternant-se en compàs binari compost amb dues seccions variades i que ens va donar l’oportunitat d’apreciar registres una mica fantasmagòrics de l’instrument rei del Palau.
Louis Vierne, deixeble de l’anterior, seguint així la gran cadena de l’escola organística francesa, va ser triat per tancar el programa amb tres de les seves obres més famoses. Aquest compositor compleix amb el fil conductor d’aquest concert de compositors i intèrprets de l’orgue, ja que va ocupar la titularitat del magnífic orgue de Notre Dame de París fins al moment de la seva mort, esdevinguda al teclat d’aquest instrument fa poc salvat de les flames. De les seves 24 pièces de fantasie, De la Rubia en va oferir “Himne au soleil” i “Naïades”, en què vam poder apreciar en una magnífica interpretació el llenguatge propi d’aquest compositor, d’una gran riquesa harmònica barrejada amb una depurada tècnica contrapuntística. I va tancar el programa amb l’obra Carilló de Westminster, op. 54 núm. 6, representativa de la tercera característica de les obres de Vierne: el seu gran sentit orquestral de l’instrument.
Juan de la Rubia va demostrar, en aquest concert, versatilitat, gran tècnica interpretativa i sobretot una musicalitat que sent fidel a la partitura, a l’estil de cada compositor i a l’època, mostra una frescor més propera a un intèrpret de jazz que a la figura d’un organista a l’ús. I això ho va acabar de confirmar en els bisos oferint la seva faceta d’improvisador, com a bon músic, amb unes variacions servides al moment sobre el tema popular català El gegant del pi i la més escolàstica Fuga en Re menor de Bach.
Fa quinze anys aquest organista va ser premiat al cicle El Primer Palau i va crear un vincle amb aquesta casa que amb els anys s’ha anat afermant fins a convertir-se en el que podríem dir un intèrpret resident, ja que la pròxima temporada tindrà una presència inusualment nombrosa, amb més de sis produccions simfonicocorals, com a solista amb orquestra o en grups de cambra, fet que evidencia la versatilitat de l’intèrpret i la confiança dels gestors del Palau envers aquest gran músic que convidem els lectors a tornar a escoltar en viu.
