FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Orquestra Simfònica del Vallès. Juan Diego Flórez. Ruzan Mantashyan, soprano. Dir.: Guillermo García Calvo. AUDITORI PARC DEL CASTELL DE PERALADA. 9 D’AGOST DE 2019.
“Aquesta música em sembla perfecta. Va acostant-se lleugera, elàstica, amb cortesia. És amable, no està amarada de suor. Les coses bones són lleugeres, tot allò diví corre amb peus delicats”. Amb aquestes paraules Friedrich Nietzsche exalçava la vitalitat i la joventut de la música mediterrània, que contrastava, segons el seu parer, amb el caràcter malaltís i corrupte de la música wagneriana. És precisament aquesta sensibilitat més meridional, més colrada pel sol, més arrelada a la naturalesa, la que va desbordar-se amb tota la seva força en el concert que Juan Diego Flórez va oferir al Festival Castell de Peralada. L’acompanyaven la soprano armènia Ruzan Mantashyan i l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la batuta de Guillermo García Calvo.
El concert –malgrat la calor sufocant que feia als jardins– va “respirar”: d’entrada, el repertori programat –àries i duos de Gounod, Donizetti, Massenet i Puccini–, “respirava” per si sol: melangiós, romàntic, però sempre líric, amable, elegant (que lluny que ens trobàvem de la música anquilosada, cerebral, abstracta!). Ara bé, una partitura, pròpiament parlant, no “respira” per si sola, cal algú que li insufli alè, que la faci “respirar”, i aleshores i només aleshores esdevé música: “La música –deia Busoni– és aire sonor”. El tenor peruà va “respirar” amb una naturalitat, una frescor i una precisió admirables el repertori programat: ric en matisos, brillant en els aguts, sorprenentment solvent en el registre central; la música en cap moment no li queia, sempre romania en l’aire; el fraseig es desplegava delicadament i creativa; i tot, absolutament tot, semblava tan fàcil i natural com respirar.
Amb l’obertura de l’òpera Mignon d’Ambroise Thomas, l’auditori va situar-se en l’atmosfera que impregnaria tot el concert: una atmosfera lírica, amable, lluminosa, inspirada, però al mateix temps melangiosa. Després d’aquesta obra, molt ben portada per part de l’orquestra, va fer la seva entrada Juan Diego Flórez, que va “respirar” la cavatina “Ah! Lève-toi soleil” de l’òpera Roméo et Juliette de Charles Gounod. Aquest fragment pertany a una escena d’alta intensitat dramàtica: Romeu acudeix a la finestra de Julieta i, pràcticament delirant d’amor, suplica al sol que surti. La interpretació de Flórez, malgrat desbordar d’expressivitat, en cap moment va esdevenir estrident, i el que és més difícil encara, mai no va perdre l’amabilitat ni la subtilesa. Un altre dels moments en què va brillar aquesta tristesa lírica meridional és l’ària “Tombe degli avi miei”, de l’òpera Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti. Aquí la delicadesa i la cura pels matisos en la interpretació del tenor contrastava amb la grolleria de les trompes, que tenien problemes de quadratura.
La soprano temperamental Ruzan Mantashyan va ser l’encarregada d’executar l’ària “Je veux vivre”, també de Roméo et Juliette. En aquesta peça Julieta expressa la seva voluntat de no casar-se per viure amb més intensitat el somni de la joventut, que només dura un dia i, precisament per això, vol embriagar-s’hi: “Després ve l’hora de plorar, el cor cedeix davant l’amor i la felicitat fuig per no tornar mai més”. Mantashyan va dotar l’obra –gens fàcil, d’altra banda, per les escales i els sobreaguts que conté– d’un caràcter juganer, insinuant, felí. Posseeix un bell instrument, els seus aguts són brillants i intensos, però el seu fraseig, com es posava de manifest principalment en els duos, no és tan imaginatiu ni tan natural com el del tenor peruà. Cal ser realment molt gran per “respirar” com ell.
Després d’un final de programa apoteòsic amb alguns passatges de La bohème de Puccini, Juan Diego Flórez va obsequiar el públic empordanès amb més de tres quarts d’hora de bisos: alguns de pintorescos (com el Cucurrucucú paloma que va cantar acompanyant-se ell mateix amb la guitarra), d’altres de marcat accent ibèric (com Granada o bé el famós duo de l’òpera El gato montés de Manuel Penella, que comença amb una frase tan nostrada com “Vaya tarde bonita que hase pa toreá”) i finalment el clàssic dels clàssics, el “Nessun dorma”, la cèlebre ària de l’òpera Turandot, que va fer posar dempeus tot el públic assistent al Parc del Castell. Quan abans de cantar Granada va posar-se un clavell a la boca, una senyora de platea exclamà: “¡Olé!”. Doncs bé, això mateix diem: ¡olé!
Imatge destacada: © Miquel González
