MÚSICA ANTIGA. Le Concert des Nations. La Capella Reial de Catalunya. Marianne Beate Kielland, mezzosoprano. Rachel Redmond, soprano. Marina de Liso, mezzosoprano. Lucía Martín-Cartón, soprano. Kristin Mulders, mezzosoprano. Dir.: Jordi Savall. Juditha triumphans d’Antonio Vivaldi. L’AUDITORI. 17 D’OCTUBRE DE 2018.
La temporada de Música Antiga que se celebra enguany a L’Auditori va tenir novament Jordi Savall com a protagonista inaugural. Si la passada edició escollia les solemnes Vespro de Monteverdi per iniciar cicle, enguany el brillant oratori Juditha triumphans ha esdevingut l’obra triada pel director igualadí com a reclam inaugural. Un Auditori que presentava una gran entrada va apreciar una versió d’altíssima qualitat interpretativa del que és l’únic oratori complet de Vivaldi que ha arribat fins a nosaltres. Escrit l’any 1716 i estrenat a l’Ospedale della Pietà, va ser descobert a la dècada del 1920. La victòria de l’exèrcit venecià sobre els otomans a Corfú esdevé el veritable rerefons d’aquest sacrum militare oratorium en què Judith representa Venècia; Holofernes, el sultà turc; Abra –criada de Judith–, la fe cristiana; Vagaus –escuder d’Holofernes–, el comandant de l’exèrcit otomà, i Ozias –el gran sacerdot jueu– representa el Papa. Tot confegia un gran quadre argumental per a la inspiració vivaldiana. El resultat van ser 25 àries da capo, enllaçades amb recitatius, intervencions corals i una nodrida representació instrumental en què tiorbes, el chalumeau (instrument de canya simple de la família dels clarinets) o la mandolina tenen una significació especial en la seva participació en diferents apartats. Malgrat no tenir cap simfonia inicial, sempre esdevenia pràctica habitual obrir l’oratori amb un passatge instrumental, tal com Jordi Savall va explicar abans de la interpretació. I com no podia ser altrament, música instrumental de Vivaldi va servir d’obertura per a l’oratori.
El cor, integrat per dotze veus femenines, va cantar esplèndidament i de memòria en totes les intervencions. Veus que es van mostrar conjuntades, individualment de qualitat incontestable i mantenint tota la intenció interpretativa des de l’heroic cor inicial dels soldats assiris, el distès i brillant dels soldats ebris o en el solemne cor final. Savall en va plantejar una interpretació tendent a la delicadesa, al detall, cuidant al màxim el color orquestral i obtenint en la gran quantitat d’àries da capo un equilibri perfecte entre veu i suport instrumental. La versió va anar in crescendo a nivell interpretatiu i entre les cinc solistes vocals van haver-hi dues veus sobresortints. Rachel Redmond va encarnar el rol de Vagaus amb una solvència absoluta. Va reservar el bo i millor de la seva veu per a l’ària “Armatae face”, un passatge ple d’agilitats, brillant i superbament interpretat per una cantant que a més posseeix una gran delicadesa expressiva.
Per la seva banda, la Judith de la mezzosoprano noruega Marianne Beate Kielland va resultar extraordinària. Tant en l’ària “Vivit anima immortalis”, acompanyada excepcionalment per Rolf Lislevand a la mandolina, com en la sublim “Veni, mi sequere fida Abra”, en què el refinament en la conjunció entre el chalumeau i la seva delicada veu creaven una atmosfera plena de màgia i delicadesa, esdevenien punts àlgids d’unes intervencions desbordants en subtilesa i refinament. Per la seva banda, les veus de la mezzosoprano Marina de Liso (Holofernes) i de la soprano Lucía Martín-Cartón (Abra) van estar a un gran nivell, especialment la cantant de Valladolid, que en moments brillants, com en l’ària “Non ita reducem”, va resoldre amb solvència totes les agilitats. Cal destacar idènticament ja a la segona part el paper de la mezzo Kristin Mulders (Ozias), una veu d’un centre vocal bellíssim i brillant en el registre agut de la seva tessitura. Savall va saber congeniar l’impecable treball de l’orquestra (cadascun dels seus integrants serien dignes d’elogi per les seves intervencions) i del cor amb les veus solistes, per recrear una versió en què sempre sobresortí la gran imaginació melòdica de Vivaldi. La bellesa particular de cadascuna de les àries i el caràcter perfectament definit que atorga als personatges –amb les seves corresponents al·legories– van estar sempre presents en aquesta recreació admirable de l’oratori, el qual va guanyar en vistositat i color a nivell interpretatiu a la segona part. Grans aplaudiments per a aquesta nova proposta de Savall que va donar per iniciada la temporada de Música Antiga de L’Auditori.
Imatge destacada: © May Zircus/L’Auditori
