PALAU 100. Ensemble Matheus. Cor de Cambra del PMC. Sandrine Piau, David DQ Lee, Topi Lehtipuu i Florian Boesch, solistes vocals. Dir.: Jean-Christophe Spinosi. Händel: El Messies. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE DESEMBRE DE 2012.
Per Xavier Chavarria
La música antiga és la que dóna més joc als intèrprets, la més oberta a experimentació, relectures, invents i joc, però també la que permet manipulacions amb més impunitat perquè ningú no en té la veritat absoluta, i perquè a la partitura no hi és tot. De vegades, el presumpte rigor filològic és la coartada d’invents estrafolaris, d’autèntiques animalades o simplement de música mal feta: tothom s’hi atreveix, amb la música antiga (i com més antiga, millor!); probablement és l’estil musical que provoca més esnobisme i que pateix més intrusisme. Aquest no és el cas, en absolut, del concert que comentem, però permet entendre la lectura que va fer el jove director cors Jean-Christophe Spinosi de l’oratori El Messies de G. F. Händel al Palau de la Música en el marc del cicle Palau 100.
Spinosi és l’artífex d’un conjunt instrumental –l’Ensemble Matheus– jove, talentós, entusiasta i compromès amb les seves idees interpretatives, al qual ha inoculat una flexibilitat i una versatilitat sonora formidables, i que permeten al director jugar amb la música, ballar-hi, fer entremaliadures i (sospitem) improvisar sobre la marxa: la lectura que va proposar en aquest concert del cèlebre oratori de Händel va estar esquitxada (ocasionalment) de tempi extravagants, contrastos constants i dinàmiques extremes que, certament, donen aire i personalitat a una obra canònica i de culte però que potser no necessita tants invents. No obstant això, i malgrat vorejar-ne els límits constantment, tot està fet amb sentit, criteri i bon gust.
Spinosi, a més, és d’aquells directors hiperactius que donen indicacions a tort i a dret: cada batuda té una instrucció, i cada frase, cada cèl·lula melòdica, està explicada, té la seva intenció particular, el seu fraseig i el seu sentit, cosa altament estimulant però que converteix el seu gest en una coreografia aclaparadora, quasi asfixiant. Tanmateix, la resposta dels músics és immediata i àgil, i la música que en resulta té una frescor gratificant i un esperit envejable que s’encomanen amb facilitat: sentir-los –fins i tot veure’ls– resulta francament seductor i molt estimulant. Fa la sensació que a l’Ensemble Matheus li falta un punt de maduresa; i en aquest concert va haver-hi accidents aïllats, relliscades d’afinació, atacs bruts, petits desgavells rítmics i alguna descoordinació, però la versió va tenir ànima, vigor i vida. I això és fonamental en un concert, i ho disculpa quasi tot.
Llàstima que el Cor de Cambra del Palau no s’encomanés d’aquest entusiasme i d’aquesta energia: la seva resposta va ser correcta, i va demostrar ser un instrument potent i amb bones veus, però en aquest Messies es mostrà fred, distant i de vegades tou. Potser les vel·leïtats d’Spinosi –i una més que probable falta de treball amb ell– hi van contribuir, però hi continua campant una mena d’anarquia (en unes cordes més que en d’altres) que en castiga l’homogeneïtat tímbrica i fins i tot rítmica. S’hi agraeix la brillantor sonora i la magnífica dotació tècnica, però hi manca rigor, precisió, disciplina. I ànima (el contrast visual amb l’orquestra era escandalós). La matèria primera i el camí emprès són bons, però encara falta un bon tros per arribar al nivell dels millors cors del continent; i si volem jugar en aquesta divisió (Ensemble Matheus, Palau 100…) caldrà posar-se les piles.
El quartet de solistes va estar solvent però molt heterogeni estilísticament: al costat del refinament i l’elegància de la soprano Sandrine Piau (exquisida en les àries “How beautiful” i “I know that my Redeemer liveth”), hi vam trobar la força retronant del baix Florian Boesch, amb àries d’una virilitat intimidadora, més properes al crit de guerra que no a l’anunci de la “bona nova”, com “Every valley” o “The trumpet shall sound”, rotunda i bel·licosa; brillant també el contratenor coreà David DQ Lee –commovedor en l’ària “He was despised”–, tot i certa tendència a la sobreactuació (encara que ho sembli, El Messies no és una òpera, i no cal inventar-se personatges turmentats per expressar l’emoció de les àries); i més contingut i discret (dins d’una absoluta correcció) el tenor Topi Lehtipuu. Spinosi va agrair els aplaudiments (que no pas ovació) del públic repetint el cèlebre cor “Alleluha!”, i convidant el públic ha intervenir-hi (!), en una mostra més del seu tarannà juganer que tenyeix totes les seves interpretacions. I aquest Messies no en va ser una excepció.
