Katia Michel, piano. Obres de Schubert i Liszt. El Monegal. 12 de novembre de 2011
Per J. Comellas
El fet concert implica i necessita, més enllà de l’acte musical intrínsec, altres components que els estrictes musicals; i aquests, a més, en necessiten altres que una execució d’excel·lència. Quan s’uneixen tots aquests factors, aleshores és molt fàcil que el concert o el recital assoleixi unes índexs de satisfacció –entès aquest concepte en la seva accepció més profunda– excepcionals.
Tot això va quedar molt clar en el recital que va oferir a El Monegal la jove pianista catalana Katia Michel. Per una banda, un marc idoni per a una proposta solista íntima: per començar, un espai càlid i acollidor en la seva deliberada heterodòxia com a sala de concerts; un espai que és un dels atots segurs dels cicles que acull, dia rere dia més estimats; després, un públic proper, ben disposat i atent, que en la seva escassetat contribuïa a dotar d’un alè familiar gratificant. Més ençà, un programa idoni, escollit amb un criteri rigorós. I finalment, unes interpretacions que s’empapaven del context i menaven a la creació d’uns clímaxs vivencials penetrants.
Aquesta tria va ser el primer mèrit de Katia Michel, en un programa homenatge a Liszt, contraposat, o millor dit agermanat, amb dos impromptus de Schubert, els D 935 i D 953, i amb la transcripció de Liszt de dos lieder seus. I per donar cos a aquest aplec d’exquisideses, dues obres grans del compositor hongarès que van cloure les dues parts: La Vallée d’Obermann la primera i la imponent Sonata Dante la segona.
Un programa compromès que exigia tota la gamma de recursos interpretatius i el concurs de tota la paleta de matisos possibles, però, tanmateix, sense perdre de vista el fil conductor del refinament i l’elegància. I aquest és un territori que Katia Michel té assumit amb tota naturalitat i amb una brillantor autèntica; dos conceptes que molt poc sovint caminen junts. Si Mompou deia que el fort no ha de ser forçut i el dèbil, fluix, i hi afegiríem que l’enèrgic no ha de ser desbordat, Katia Michel va demostrar dominar-ho mestrívolament. Per tot plegat, les seves interpretacions –especialment les de petit format– transmeten un perfum mot personal, molt seu; en definitiva, molt d’artista, de creadora autèntica.
