FESTIVAL BACHCELONA. “Bach noctàmbul. Variacions per a l’insomni”. Inés Moreno Uncilla, clavecí. J. S. Bach: Variacions Goldberg. SALA DOMÈNECH I MONTANER. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 2 DE JULIOL DE 2021.
A l’hora d’afrontar la interpretació del repertori musical, són nombroses les variants que cal tenir en compte més enllà de l’adequació estilística: des de l’edició escollida fins a la manera de presentar-la, fet que inclou aspectes estètics i fins i tot valoracions filosòfiques.
En el cas de les Variacions Goldberg, a més, també és possible caure en la temptació de reproduir-ne la situació que en va motivar l’encàrrec: l’entreteniment de l’insomni del comte Hermann Carl von Keyserling, d’acord amb la llegenda més o menys documentada que li atribueix la gènesi de l’obra.
Per bé que, en el context de l’originalitat d’aproximacions que busca sempre el Bachcelona, aquesta pogués semblar gairebé òbvia, el festival no ha dubtat a reprogramar enguany dues sessions d’aquest format exitós que ja va estrenar en l’edició del 2019 i que disposa el públic en gandules de platja en comptes de cadires i de manera circular a l’entorn del clavicèmbal.
En tot cas, darrere del mite i de la certa popularitat adquirida, les Variacions Goldberg constitueixen una partitura exigent, que demana –entre moltes altres habilitats– una tècnica excel·lent en dits i gust per l’ornamentació, a més d’amagar les nombroses relacions numerològiques tan habituals en moltes obres bachianes, alhora evidents per a l’intèrpret i ocultes per a l’oient.
La jove clavecinista Inés Moreno, guardonada al Concurs de Música Antiga de Joventuts Musicals d’Espanya, que ja va protagonitzar el “Bach noctàmbul” de fa dos anys, va ser novament convidada a afrontar un repte del qual va tornar a sortir airosa. Ho va fer, a més, en dues sessions per afavorir l’assistència d’un públic que va optar entre l’escolta atenta –tot i la posició horitzontal– i l’abandó somnífer des del primer moment seguint les iròniques indicacions de la propaganda del festival, que atorgava permís per adormir-se en aquest concert, curiosament en contra de la suposada intenció de l’obra, que no hauria pas estat atreure el son sinó distreure l’insomni.
En tot cas, Moreno va ser capaç d’emocionar els assistents, que van premiar-la amb aplaudiments entusiastes. Ella els va agrair amb timidesa i adreçant-los, al seu torn, cap a la partitura i l’instrument, una rèplica contemporània construïda el 2014 pel napolità Fabrizio Acanfora.
Un darrer esment per a l’entorn escollit, la Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau, que va esdevenir una sana competidora de la música bachiana en atractiu visual i decoració exuberant. Més enllà que aquesta sigui la ubicació de molts concerts del festival Bachcelona, qualsevol altre indret silenciós –per què no a l’aire lliure, al pati interior del mateix recinte, tractant-se d’una nit xafogosa d’estiu?– hauria estat un bon marc per a aquest exercici de gaudi multisensorial.
