PALAU PIANO. Khatia Buniatishvili, piano. Obres de Brahms, Txaikovski i Liszt. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE JUNY DE 2018.
Pràcticament fora de temporada se’ns torna el concert anul·lat la tardor passada per causes de força major. I potser en trobar-nos en dates i temperatures estiuenques, la serietat i substància del programa s’agraeix especialment. Es preveu una interpretació intensa, tenint en compte el nou programa i l’artista convidada; es multipliquen les expectatives –de per si altes– posades en el recital de llavors, com per reparar aquella decepció. Què podem dir de Khatia Buniatishvili que no s’hagi dit ja, tot i ser una pianista jove? Una pianista que ha treballat amb els principals directors i orquestres, i que gravat discos d’èxit, tan interessants com els dos Concerts de Rachmàninov més populars. I que hem pogut sentir diverses vegades, a soles o acompanyada d’orquestra, tocant per exemple el Primer Concert per a piano de Txaikovski amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. En efecte, la facilitat amb què ataca peces intricades, la seva declamació vehement o matisada s’ha pogut gaudir en nombroses ocasions; així com una posada en escena contundent, que no potencia a consciència la veneració de diva però tampoc defuig el protagonisme. Cal dir que la determinació que demostra en les seves forces no té res d’impostat: es percep que la primera a gaudir de la recerca de la millor entonació, del fraseig més espontani –i, a voltes, obertament virtuós– és la pròpia pianista.
Amb tot, no podem dir que la Sonata per a piano núm. 3, en Fa menor, op. 5 de Johannes Brahms, peça d’envergadura amb què va obrir el seu nou recital al Palau de la Música, reverberés amb la rotunditat esperada. No poc decebedora, a la interpretació li va faltar continuïtat, tot sonant desmanegada en els seus episodis, exempta de la consistència que aporta una visió global. No s’aprecià una versió orgànica en el conjunt de la Sonata, però tampoc –potser més greu– en cada un dels moviments que la componen. En lloc d’això, Buniatishvili es va recrear en els episodis potenciant aquí i allà, eventualment, l’expressivitat o el virtuosisme. La primera sobretot en el moviment lent, el segon en alguns passatges intricats, com, per exemple, al moviment final de la Sonata. Cal reconèixer que el públic, predisposat a aplaudir la pianista georgiana ja abans que premés una sola tecla, va valorar molt positivament la seva intervenció. Es va fer notòria la seva tècnica, i sobretot una voluntat per buidar-se en l’acte de la interpretació, però de la mateixa forma es trobà a faltar una major il·lació en el discurs i una gestió més eficient de les seves pròpies energies. No és que li’n manquin, més aviat al contrari, només que aquesta disposició emfàtica es tradueix en ocasions en una recerca del vertigen perquè sí; la qual cosa sembla jugar en contra, tot caient en una precipitació que desconnecta els moments de l’obra. Inclús si desperta l’admiració, majorment justificada a través de l’espectacularitat, aquestes lectures tan seves semblen menys acurades i consistents que quan –en altres ocasions– s’implica en un diàleg amb orquestra.
A la segona part, però, Khatia Buniatishvili va semblar sentir-se molt més còmoda en la interpretació de la Suite d’El trencanous de Piotr I. Txaikovski. Una meravellosa versió per a piano, la transcrita per Mikhaïl Pletnev, en què es va mostrar molt més aguda, incisiva en la potenciació d’allò episòdic de l’obra i en el caràcter dansaire dels seus moviments, amb eloqüents reminiscències a la història que el ballet escenifica. Contra el que apuntava el full informatiu, no va interpretar a mode de cloenda el cèlebre “Vals de les flors”, sinó que tancà la Suite amb l’emotiva i fins i tot –per què no– embriagadora “Dansa dels mirlitons”. Les dues peces de Franz Liszt programades a la segona part –el Vals Mephisto, núm. 1, S. 514 i la Rapsòdia espanyola, S. 254– van sobreabundar en aquella dimensió espectacular, pràcticament circense, que el mateix compositor tingué molt en compte en tant que intèrpret. L’apreciació estètica del “geni” per part de la mentalitat romàntica no ens és completament aliena, un segle i mig més tard, com es va comprovar al Palau. Molta música, molt vehementment executada i d’ínfules transcendents –més amb el gest, de vegades, que a efectes pròpiament sonors– va esglaiar al Palau. La intèrpret, visiblement agraïda, oferí peces de propina. Cal destacar-ne el Clair de Lune de Debussy, una composició certament onírica, en què Buniatishvili es va lluir. En flagrant contrast amb el seu registre més exaltat, va voler aturar el temps en un clímax d’expressivitat, propera al silenci.
Imatge destacada: Khatia Buniatishvili. © Julia Wesely (foto d’arxiu)
