PALAU 100 PIANO. Khatia Buniatishvili, piano. Obres de Ravel, Liszt i Stravinsky. PALAU DE LA MÚSICA. 31 DE MARÇ DE 2016.
Per Jacobo Zabalo
Potser no en som conscients, ens falta distància per valorar la qualitat de l’actual fornada d’intèrprets. Evidentment, no és ni de bon tros casualitat. Tot i que –en general– la cultura només sembla interessar en termes de consum, els mitjans per a la formació d’artistes mai no han estat tants, ni tan eficients. En el passat queden noms mítics (Dinu Lipatti, Clara Haskil, Robert Casadesus, Sviatoslav Richter, Glenn Gould, Emil Gilels…; n’esmentem només uns quants), inigualables pel que van fer i per l’exemple que van llegar; amb tot, no sembla prudent deixar que la nostra mentalitat mítica enteli la realitat, o impedeixi gaudir de la situació de privilegi en què –de fet– som. La tendència a considerar millor qualsevol temps passat és comprensible perquè col·loquem els fets més enllà de qualsevol objectivitat, filtrats per la memòria que subjectivament els rescata de l’oblit i els porta fins al present. Difícilment pot competir el present present amb el passat que es presenta idealitzat… Difícil, però no impossible: algunes actuacions imposen una sensació de realitat plena i insuperable per la passió –inversemblant i incommensurable– que les inspira.
La presència de Khatia Buniatishvili s’afirma en el panorama musical i, des de ja fa alguns anys, caracteritzada per una tècnica xocant, que acompanya d’una gosadia interpretativa igualment inèdita. Ho confirmà, sense anar més lluny, en començar el recital al Palau de la Música amb el Gaspard de la nuit de Maurice Ravel; peça complexa, que requereix així mateix una gran concentració, un emocionant replegament sobre un mateix. També és requisit fonamental el silenci ambiental, que va trigar a produir-se, per bé que això no afectà la intèrpret. Només amb una obra tan atractiva i generosa com les Reminiscències del ‘Don Giovanni’ de Franz Liszt el públic va ser perfectament conscient de l’excepcionalitat de l’ocasió. Aquell que a priori no conegués la pianista, s’havia de sorprendre per la seva energia, inesgotable, així com per la seva capacitat analítica, palesa en la manera de lletrejar les melodies que Liszt parafraseja en aquesta obra. Junt amb la inicial evocació del to predominant en l’òpera mozartiana, amb la tremenda imprecació de l’última escena on apareix el seductor, per part del Commendatore petri (“Non si pasce di cibo mortale / Chi si pasce di cibo celeste”), es reconeixen passatges molt concrets, que són citats i variats amb gran imaginació. Els dos més notoris, portats al present des del record del geni pianístic de Liszt, corresponen –d’una banda– al duet “Là ci darem la mano”, en què Don Giovanni trasllada a Zerlina una proposta que no admet rebuig (“Là mi dirai di sì”, prossegueix); i –d’una altra banda– a la mal anomenada ària del xampany, que comença amb l’ordre que el seductor trasllada a Leporello perquè prepari la festa que s’acosta al final del primer acte (“Fin ch’an dal vino”) i que, com se sap, a prop estarà d’acabar en tragèdia.
La valoració de Khatia Buniatishvili pel públic al final de la primera part va ser certament inusual, per vehement i apassionada. Els crits de felicitacions des de la platea eren més propis d’un final de concert, quan els assistents agraeixen el compromís de l’artista i, si de cas, reclamen algun encore, com a forma de perpetuar l’actuació i de demorar-ne el final, tot evitant que caigui massa aviat en el passat. I, així, la segona part va començar amb un seguit de peces breus però de gran força, totes del compositor amb què es va cloure la primera. En aquest cas no van ser reminiscències, paràfrasis o transcripcions (molt cèlebres i meritòries, però, les que va fer de les simfonies de Beethoven), sinó una mena de microcosmos –per emprar un terme que un altre cèlebre hongarès encunyà–, en què sobreabunda el virtuosisme i l’expressivitat, coherentment administrada. És el cas per exemple de la “Leggierezza”, peça extreta dels Tres estudis en concert; dels “Feux follets”, englobada en els Dotze estudis d’execució transcendental, o la cèlebre “Campanella”, procedent dels Sis estudis sobre Paganini. Khatia Buniatishvili va programar així mateix dues composicions més de Liszt, concretament el vistós Grand galop chromatique i la versió que Horowitz féu de la Rapsòdia hongaresa núm. 8. Tot això culminat per la versió per a piano de Petruixka, el ballet d’Igor Stravinsky. Una obra teatral, de gran exigència tècnica, en què les peripècies del protagonista es reprodueixen de forma vibrant. Admirable la presència i l’actitud de la pianista, que es va buidar –un cop més–, i que fou aclamada igualment com al final de la primera part. Llavors sí que va oferir un bis, concretament el Clar de lluna de Claude Debussy. Peça balsàmica, molt oportuna després de tanta passió.
