CICLE TXAIKOVSKI. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Khatia Buniatishvili, piano. Dir.: Josep Pons. Txaikovski: Concert per a piano núm. 1. Simfonia núm. 5. LICEU. 25 DE MAIG DE 2017.
Per Xavier Chavarria
Enlluernador i excitant va ser el “combat” que van lliurar la pianista Khatia Buniatishvili i l’Orquestra del Liceu en el primer dels dos concerts que la temporada d’enguany el coliseu de La Rambla dedica a la música simfònica i concertant de Piotr I. Txaikovski (una iniciativa excel·lent, per cert, perquè permet veure l’orquestra fora del fossat i en tot el seu esplendor). I parlem de “combat” en aquell sentit pregon i figurat que es remunta als trobadors i l’amor cortès, en què els amants brandaven armes simbòliques de tota mena, exhibien virtuts, lluitaven sense treva per una conquesta simbòlica, una batalla dolça i amistosa que no era altra cosa que l’al·legoria d’una deliciosa rebolcada. La pianista georgiana, que enguany farà trenta anys, és una de les intèrprets més brillants de la seva generació, una pianista d’or massís, dotada d’una tècnica descomunal, una força abassegadora i un instint musical admirable que segueix, però, en procés de maduració.
Però Buniatishvili també esgrimeix amb una habilitat esbalaïdora el seu carisma, la seva capacitat de seducció, i amara les seves actuacions d’un aire glamurós, subtil barreja de misteri, d’encanteri i de sensualitat, que captiva des de la mateixa entrada a l’escenari, i magnetitza tota la seva execució amb versions apassionades i convulses, extremes. I el Concert per a piano i orquestra núm. 1, op. 23 de Txaikovski va ser el camp de batalla idoni per a la seva exhibició de força i passió, per al seu esperit indòmit, per al seu temperament, de vegades en detriment de l’orquestra. Des dels colossals acords inicials, Khatia Buniatishvili es va fer la mestressa absoluta del teclat, i ho va tocar tot amb autoritat, amb un so sumptuós i solemne, i aquesta tècnica formidable que li permet exhibir un amplíssim ventall dinàmic, brodant des de pianíssims exquisits, delicats i eteris, quasi imperceptibles, d’aquells que et deixen sense alè (a l’inici de l’“Andantino semplice” i en les cadències el so era pur cristall delicadíssim), fins a explosions de virtuosisme amb una força ferotge i aclaparadora, i sempre mantenint la pulcritud i el pes just. Ni un bri de frivolitat, ni el més mínim indici de mal gust; res a l’atzar, i tot expressat amb la passió i el foc que li correspon per l’edat.
Però aquest temperament indòmit, aquesta ànsia de llibertat expressiva, va fer trontollar en nombrosos passatges una obra que exigeix rigor i màxima precisió: Josep Pons va torejar amb molta habilitat, però també amb suors, una versió frenètica i ferotge del Concert de Txaikovski; Buniatishvili es va posar al galop des del primer compàs i va fer anar de corcoll l’orquestra sencera, amb episodis de vertígen i d’altíssim voltatge que van provocar alguna derrapada i certa sensació de descontrol. Per sort, ningú no hi va prendre mal, i l’alegre bacanal de sons en què es va convertir el Concert va arribar a bon port i va provocar l’èxtasi entre el públic del Liceu, enlluernat per aquella exhibició de força, passió, foc i virtuosisme. L’ovació que li van dedicar es va veure corresposta per un Liszt electritzant, que va cloure la primera part amb la sensació d’haver vist un fenomen del piano actual que ofereix alguna cosa més que acrobàcies i simple exhibició.
Però la segona part del concert encara ens va reservar més emocions fortes. L’Orquestra del Liceu va afrontar una obra temible i complexa, la Cinquena Simfonia de Txaikovski, opus 64, i ho va fer amb una solvència admirable, i en una versió molt convincent. Alliberada i més còmoda, protagonista absoluta, i conduïda amb rigor i elegància per Josep Pons, l’Orquestra del Teatre va mostrar una sonoritat exquisida, refinada, amb una corda compacta i homogènia, flexible i sinuosa al “Vals” del tercer moviment, i brillant i vigorosa a l’“Allegro vivace” final. Pons la va conduir amb absoluta precisió, nítida i equilibrada, i amb un discurs clar, assertiu i ple de matisos. Els nombrosos passatges per a solistes (trompa i fagot, exquisits a l’“Andante”) van mostrar la categoria dels músics que integren una orquestra amb un enorme potencial i que mereix més moments de protagonisme absolut i de glòria com el que va tenir en aquest concert.
