MÚSICA ANTIGA. Gabrieli Consort & Players. Dir.: Paul McCreesh. King Arthur de Henry Purcell. L’AUDITORI. 10 D’ABRIL DE 2018.
Per Lluís Trullén
El Gabrieli Consort & Players, dirigits per Paul McCreesh, van protagonitzar un debut inoblidable a L’Auditori interpretant la dramatik opera King Arthur de Henry Purcell, i completant així el cicle que la sala de concerts ha dedicat els darrers anys al genial compositor anglès, de qui s’ha ofert des del Dido & Aeneas fins a The fairy queen, passant per les odes més reconegudes del seu llegat.
L’Auditori presentava una gran entrada per presenciar i admirar un esdeveniment musical de primer ordre, en què una música meravellosa ens venia recreada per un dels seus màxims exponents interpretatius com és el Gabrieli Consort & Players. Damunt de l’escenari disset instrumentistes, amb Catherine Martin com a primer violí, i nou solistes vocals disposats a primera fila per davant de McCreesh. Des de les primeres notes del primer “Preludi” de l’acte primer, tot feia presagiar que l’essència d’aquesta música de Purcell assoliria la dimensió interpretativa esperada ja a priori. Genis, pastors, sirenes i esperits del fred, déus com Cupido, Thor, Odin, són personatges d’aquesta òpera. La seva trama basada en un llibret de John Dryden té com a argument la perseverança del rei Artús per recuperar la princesa de Cornualles que ha estat raptada pel rei de Kent i que té com a rerefons l’exaltació britànica i el triomf envers els saxons.
No feia falta cap escenografia. Un simple moviment, una manera d’asseure’s, una expressió gestual de cadascun d’aquests nou cantants –portadors de l’essència de la dramatúrgia anglesa– feien reviure cada situació amb una naturalitat meravellosa. L’extraordinari i reconegut baix Marcus Farnsworth com a geni del fred, les excepcionals veus d’Anna Dennis, Jeremy Budd, James Way… integraven un equip que, cantant de memòria, ens exposaven les situacions amb una naturalitat expressiva sorprenent. Res s’escapava de la direcció de McCreesh –dirigint també sense partitura–, que buscava i assolia l’equilibri perfecte entre els nivells vocals i instrumentals en benefici d’una música que malgrat la seva naturalitat lírica conté infinitat de matisos. Es podia percebre clarament la sonoritat de les tiorbes, la calidesa de l’oboè, el color vellutat dels violins. Tot configurava una base instrumental ideal per al desenvolupament de les veus.
Escenes com la celebèrrima cançó de taverna per a veu no impostada “El fenc segat”, en la qual McCreesh, pandereta en mà, i algun que altre instrumentista van animar-se a cantar juntament amb els solistes vocals, la precisió mil·limètrica en l’staccato del “Cor de la gent del fred” despertats pels trinats de Cupido, la majestuositat del finale amb la cançó “Per Britània i sant Jordi” –malgrat algun desajust del metall–…, tot excel·lia a nivell interpretatiu, per la naturalitat, pel meticulós treball de fons i per la cerca de l’essència i el detall d’aquesta obra mestra. Com Pinnock, com Gardiner, com Robert King –el gran especialista en Purcell–, McCreesh ens ha fet reviure magistralment aquesta “òpera dramàtica”, considerada com el punt culminant de la inventiva melòdica de Purcell prescindint dels papers parlats –com els del rei Artús, Oswald (el rei de Kent) o Merlí– i incloent-hi, com sol ser habitual, només els números lírics incidentals que aborden les deïtats, els pastors o els éssers mitològics. Una interpretació inoblidable d’aquesta música, servida amb la qualitat sempre garantida de Paul McCreesh i els seus Gabrieli Consort & Players.
