FESTIVAL BACHCELONA. Ton Koopman. Klaus Mertens. Tini Mathot. Obres de Händel, C. Ph. E. Bach, J. S. Bach, Mozart i Haydn. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 21 DE JULIOL DE 2016.
Per Lluís Trullén
El Festival Bach de Barcelona, Bachcelona, ha inaugurat quarta edició amb la presència, un cop més, de Ton Koopman. Com en les dues precedents, el reconegut clavecinista, organista i director holandès ha tornat a donar el tret de sortida a un festival que enguany oferirà durant sis dies i en diferents espais de la ciutat disset activitats vinculades a la figura del compositor alemany.
Acompanyat de la seva esposa, la clavecinista Tini Mathot, i el reconegut baríton holandès Klaus Mertens, el programa inaugural presentava un recorregut per la música de cambra de les diferents estètiques del segle XVIII (representades pels il·lustres noms de Händel, C. Ph. E. Bach, J. S. Bach, Mozart i Haydn) amb un format molt particular: dos clavicèmbals, un orgue i un fortepiano sobre l’escenari, per acompanyar, quan era escaient i segons les característiques adients de cada obra, la veu de Klaus Mertens.
Tres músics dels quals sobra tota presentació, amb un reconeixement en el camp de la música antiga avalat amb actuacions i enregistraments que són referència, i mostrant entre ells una sintonia artística absoluta. A tall d’exemple cal recordar que en el decurs de deu anys Mertens va encarregar-se de tota la part de baix (prop de dues-centes obres) en l’enregistrament de la integral de l’obra vocal de Bach amb l’Amsterdam Baroque Orchestra & Choir, sota la batuta de Koopman.
Si Koopman i Tini Mathot van inaugurar l’edició de Bachcelona 2012 amb L’art de la fuga de Bach, enguany la música de la Suite per a dos clavicèmbals de Händel va obrir el Festival. Les agilitats de la música de Händel, que permetien extreure tota la gamma d’exigències tècniques als clavicèmbals, o els meravellosos sons aflautats de l’orgue que, en mans de Koopman, van fer reviure les breus i delicioses Flötenuhrstück de Haydn, ens apropaven a una música instrumental en què la riquesa tímbrica assolia la màxima expressió en les mans d’aquests especialistes de la música antiga per a teclat.
Però, per sobre de tot, el contrast de colors que es produïa en el diàleg entre el fortepiano en les mans de Mathot i el clavicèmbal en les de Koopman en l’Andante amb variacions, KV. 501 de Mozart, va provocar uns efectes d’una riquesa sonora que en comptades ocasions es poden apreciar en directe.
Els quatre instruments, que a més d’una qualitat de so esplèndida aportaven una elegantíssima estètica visual a l’escenari, van ser curosament emprats per extreure el màxim partit de les característiques estilístiques de cada composició, fet que denotava el detallisme que sempre ha caracteritzat les interpretacions de Koopman.
El programa variat quant a gèneres i estils atorgava a la veu de Mertens un protagonisme essencial. Si bé en Dalla guerra amorosa de Händel, a la veu li va mancar agilitat en els passatges de més demanda, amb la música de Bach, i concretament amb el famós Bist du bei mir, tota la bellesa que atresora el seu cant va assolir aquell mestratge pel qual tant en el món del lied o de l’oratori ha estat aclamada durant dècades. La claredat de dicció, l’amplitud de registre en el greu, la projecció mai desbocada i la naturalitat expressiva van assolir, amb les bellíssimes cançons populars angleses de Haydn (algunes acompanyades simultàniament amb fortepiano i clavicèmbal), una versió original, dinàmica i summament adequada per a la veu de Mertens. La cançoneta Sailor’s song va posar, ja fora de programa, el punt final a aquest recorregut que des del Barroc de Händel i Bach, passant per l’Empfindsamer Stil de C. Ph. E. Bach i el Classicisme de Mozart i Haydn, que va permetre al públic que omplia la sala escoltar una varietat instrumental en mans d’uns intèrprets que denotaven un savoir faire absolut en totes les obres curosament escollides del repertori de cambra del segle XVIII.
