MÚSICA DE CAMBRA. Patricia Kopatchinskaja, violí. Polina Leschenko, piano. Obres de Poulenc, Debussy, Ravel, Kurtág i Enesco. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 15 DE FEBRER DE 2018.
Per Lluís Trullén
Va sortir a l’escenari de la Sala Oriol Martorell descalça, amb el seu inseparable violí Pressenda del 1834, acompanyada per la pianista russa Polina Leschenko i –despertant ja d’entrada una tremenda empatia amb el públic– va començar a fer sonar les primeres notes de la Sonata en Sol menor de Claude Debussy. A partir d’aquells instants i en el decurs d’un programa monogràficament dedicat a la música del segle XX d’una tremenda complexitat tècnica i estilística, Patricia Kopatchinskaja va deixar clar que és una violinista de talent incommensurable, màgica, en què la fascinació per la música i el compromís per afrontar els reptes més complexos conviuen en unes versions fresques, dinàmiques, però reblertes de contingut.
No és, doncs, estrany que durant la mitja part uns joves estudiants de l’ESMUC es desfessin en elogis cap a la violinista i que melòmans sobradament coneguts, que des de fa tantes dècades no es perden els grans concerts a Barcelona, ens mostressin un entusiasme absolut vers la violinista moldava que tornava a la nostra ciutat. I és aquesta capacitat de comunicació amb un programa tan complex, que incloïa a la primera part l’esmentada Sonata de Debussy i la tremendament difícil Sonata de Poulenc, el que fa de Patricia Kopatchinskaja una artista particular. D’unes habilitats tècniques superbes, d’una plasticitat en el gest bellíssima, d’una naturalitat musical heretada de ben segur de la seva mare, Kopatchinskaja no defuig el més essencial de les obres, d’extreure’n les sonoritats més adients per pouar en l’estètica i en la diafanitat més afí amb la composició.
Portada de la «Revista Musical Catalana» d’aquest darrer número, Kopatchinskaja parlava en l‘entrevista de “l’aura” de la música en viu com a esperança del fet musical. I és aquesta màgia que posseeixen artistes com el clarinetista Martin Fröst, l’arma amb què juga la pianista Yuja Wang o aquest fet diferencial de Kopatchinskaja la que omple de vida els escenaris i que fa que la música en viu pugui sobreposar-se a tota la difusió en streaming que puguem tenir a l’abast. L’alt poder descriptiu que va donar a cadascuna de la desena d’apartats que integren les Impressions d’enfance d’Enescu i que ella mateixa anava anunciant en català va ser mostra de les habilitats tècniques, de sonoritats diverses, d’efectes meravellosos que anaven de bracet amb un pianisme idènticament fascinant propiciat per Polina Leschenko. I certament, el treball admirable de la pianista russa, compenetrada fins al més mínim detall expressiu amb Kopatchinskaja i creant sonoritats que teixien –es tractés de Debussy, Poulenc o Kurtág– unes harmonies refinadíssimes per a l’esdevenir del cant violinístic, resultava idènticament prodigiós. De les sonoritats més subtils, imperceptibles, dels Tre pezzi per a violí de Kurtág, del virtuosisme extrem interpretat amb valentia, lluminositat i fortalesa sonora del celebèrrim Tzigane de Ravel –el Gaspard de la Nuit que a nivell tècnic el compositor francès va reservar al violí– o les subtileses en les imitacions violinístiques del cant dels ocells de les Impressions d’enfance, Kopatchinskaja ens va donar mostres d’una varietat de registres musicals i expressius que semblen inesgotables. Bravos i més bravos, fins que fent un salt enrere en el temps, ambdues artistes van oferir música de Mozart per cloure el recital. Caldrà seguir en un futur aquesta artista guanyadora enguany del Grammy en la categoria de música de cambra/petit ensemble i del talent de la pianista Polina Leschenko (que malgrat la seva joventut ja posseeix un llarguíssim seguit d’actuacions amb orquestres, en festivals i escenaris de renom internacional), i veure com desenvolupen aquesta originalitat, valentia i aquell “inconformisme i innovació” dels quals parlava Mercedes Conde Pons a l’entrevista referint-se a la gran violinista moldava.
