CICLE CAMERA MUSICAE. Orquestra Camera Musicae. Stephen Kovacevich, piano. Dir.: Tomàs Grau. Obres de W. A. Mozart i A. Bruckner. PALAU DE LA MÚSICA. 5 DE MARÇ DE 2017.
Per Lluís Trullén
L’Orquestra Camera Musicae està en plena celebració del seu desè aniversari. En el decurs d’aquesta trajectòria s’ha consolidat com una formació simfònica que, dirigida des dels inicis per Tomàs Grau, ha assolit reptes i resultats de notòria consideració. En la seva darrera actuació al Palau ens va proposar un programa que comptava amb un doble atractiu. El primer, poder acompanyar un veritable mite de la interpretació com és el pianista Stephen Kovacevich oferint el bellíssim Concert per a piano núm. 24 de Mozart, i el segon, afrontar una obra de les dimensions i complexitats de la Simfonia núm. 3 d’Anton Bruckner. Ambdues partitures estrenades a Viena suposaven un repte per a orquestra i director, que finalment va ser superat amb un gran nivell de qualitat interpretativa.
El Concert per a piano núm. 24 de Mozart –com recordava abans del concert des de l’escenari del Palau el comentarista musical Joan Vives– està escrit en tonalitat menor, la qual cosa suposa un fet poc habitual en el catàleg de les obres que el geni de Salzburg va dedicar al gènere. Obra d’una musicalitat exquisida, ens arribava en les mans d’un pianista que, amb tota una llarga vida dedicada a l’instrument, en coneix els secrets més recòndits. Kovacevich, amb un toc elegant, refinadíssim, sense apartar en cap moment la mirada del teclat, va oferir un Mozart exquisit, delicat i cristal·lí. Copsant-ne tot el sentit romàntic, i oferint un deliciosos diàlegs amb l’OCM, aquest pianista que durant dècades i dècades ha estat un referent de la interpretació de Beethoven ens va captivar una vegada més per la seva tremenda naturalitat. Abandonant qualsevol desmesura del so, manifestant-se amb un equilibri just de l’expressió i sense caure mai ni en un excés d’apassionament ni en sonoritats lànguides i supèrflues, Kovacevich va transmetre una vegada més aquella manera de tocar que converteix en facilitat i en naturalitat els moments de més compromís que es poden trobar en una obra. Molta saviesa al servei d’un concert paradigmàtic del repertori pianístic mozartià.
Si l’OCM va demostrar un grandíssim nivell interpretant Mozart, en la Simfonia Wagner d’Anton Bruckner va superar amb escreix el repte que suposa afrontar una partitura d’aquestes dimensions musicals. Interpretar Bruckner suposa construir una veritable catedral simfònica; tot ha de funcionar en el sentit tècnic, però també en el sentit estètic i expressiu. Com és sabut, Bruckner va sotmetre aquesta partitura a nombroses revisions, i n’“alleugerí” la durada i determinats motius temàtics. L’hora de música intensa i densa que conté la simfonia, els seus complexos entramats, amb motius temàtics en contraposició als moments d’un lirisme de lluminosa claredat (especialment en els aires vienesos de l’“Scherzo”), conviuen dins aquesta simfonia colossal. Tomàs Grau i l’OCM van acceptar aquest repte interpretatiu i, certament, van aconseguir-hi uns resultats d’un altíssim nivell.
Impecables en totes les seccions la intenció musical; la capacitat per aprofundir en la densitat discursiva de Bruckner va ser compresa i explicada amb tota la seva magnitud. Versió intensa, plena, majestuosa, en què serenitat i vehemència convivien per poder construir una complexa obra arquitectònica que, a més de resultats certament estèticament bells, tenia uns sòlids fonaments tècnics. Un concert amb el doble repte d’acompanyar Kovacevich i d’interpretar la Tercera de Bruckner superat amb escreix per l’OCM i el seu director, Tomàs Grau.
